13/08/2017

El descobriment de les altures

3 min
El descobriment  de les altures

El 25 de juliol de 1796, a les 4 de la matinada, un jove filòsof de vint-i-cinc anys sortia de Berna per endinsar-se, durant set dies, pels Alps suïssos. Era la seva primera incursió a l’alta muntanya, que el portaria fins a Wengernalp, Grindenwald, la cascada de Reichenbach, Grimsel i Andermatt. Durant aquell viatge insòlit, per entre muntanyes escarpades i glaceres amenaçadores, va escriure un quadern per deixar constància de la seva descoberta d’aquells paisatges “encantadors i agrestes”, on descobreix que hi ha “alguna cosa asfixiant i angoixant” però alhora fascinant. Aquest manuscrit no es va publicar fins al 1944, tretze anys després de la seva mort.

Hi descobreix la sensació de petitesa davant la grandesa dels cims, que l’aclaparen, però experimenta també la immensa força del pensament, “que resta lliure de tota coerció, alliberat de la necessitat natural”. I reconeix alhora una naturalesa que desborda qualsevol pretensió de ser pensada com alguna cosa existent per a l’ésser humà: “Dubto que fins el teòleg més creient s’atreveixi a atribuir a aquestes muntanyes la finalitat d’una utilitat per a l’home”. A diferència dels paisatges rurals que, en la seva època, envoltaven pobles i ciutats, i que havien estat convenientment domesticats, el descobriment dels Alps és la confrontació amb una naturalesa indiferent de l’existència humana. Aquell jove era Georg Wilhelm Friedrich Hegel, el gran talent filosòfic de la seva època i l’arquitecte de l’idealisme alemany.

Va fer el seu viatge per les muntanyes sis anys després que el poeta William Wordsworth, que en deixarà testimoni al seu llibre Preludi, i sis anys abans que el pintor Turner, que plasmarà als seus quadres algunes imatges robades dels mateixos paisatges que van colpir Hegel. Modificant el destí del grand tour que, durant segles, havia dirigit els viatgers europeus cap a Venècia, Florència i Roma per redescobrir els valors de la civilització grecoromana i nodrir-se de la saba d’unes cultures idealitzades però ja perdudes, la generació de Hegel va orientar-se cap a aquells espais que, durant segles, havien estat evitats com una molèstia enutjosa, incompatibles, es pensava, amb qualsevol mena d’experiència estètica.

Aquella generació, tanmateix, va protagonitzar el descobriment de nous paisatges naturals, fins aleshores menystinguts, com a font d’immenses emocions estètiques, lligades al sentiment del sublim. Però l’autèntic paisatge que descobrien era, en realitat, un paisatge interior, de manera correlativa a l’emergència de noves sensacions davant del caràcter desbordant i aclaparador de la naturalesa no domesticada. És el moment de la primera crisi moderna, digna de tal nom, que afecta el lloc de l’ésser humà al món, confrontat a una experiència de la infinitud que ja no és només la noció de la nova física, sinó una mena de palpitació concreta davant la naturalesa inabastable.

Aquesta fascinació pel caràcter inhumà de la naturalesa marca el descobriment modern dels paisatges inclements, opacs, impenetrables. I constituirà, durant més d’un segle, l’arrel d’un sentiment estètic equívoc i paradoxal: l’experiència d’un plaer immens que ja és inextricablement lligat a l’experiència d’un cert perill i d’una amenaça difusa. Un segle abans, Madame de Sévigné ja havia parlat, a les seves cartes, d’aquestes “aterridores belleses”, i John Dennis, d’un “horror deliciós” i d’un “gaudi terrible”. Oxímorons que aviat esdevindran tòpics. Al cor de les Llums s’estava esquerdant la confiança en l’ordre i la racionalitat de la naturalesa. Allí va començar tot. Encara en som hereus.

stats