ROLAND BARTHES VA DONAR UNA FÓRMULA encara més expeditiva que aquest títol. La va escriure en francès, esclar, “ On échoue toujours à parler de ce qu’on aime”, i podria traduir-se així: “Sempre es fracassa quan es parla d’allò que s’estima”. Són les últimes paraules que va escriure, abans de morir, un dia de febrer del 1980, quan una camioneta el va atropellar mentre es dirigia al Collège de France de París, on havia sigut nomenat com a professor feia molt poc. Les setmanes abans havia estat treballant en una conferència sobre Stendhal per a un col·loqui que s’havia de celebrar a Milà. Ja havia escrit la primera pàgina. I la segona, amb aquesta frase, es va quedar a mitges al carro de la màquina d’escriure.

Barthes plantejava en el seu text una paradoxa que, per poc que es pensi, és ben inquietant: Stendhal, autor de dues obres mestres indiscutibles de la literatura europea, La cartoixa de Parma i El roig i el negre, estava, com és sabut, absolutament enamorat d’Itàlia i, tanmateix, sempre es va confessar incapaç d’expressar en paraules l’objecte de la seva passió. Segurament tenia raó, perquè és difícil reeixir quan un prova de parlar d’allò que més s’estima. A Stendhal li passava amb Roma, Nàpols, Florència. I, sense que calgui experimentar directament el mateix col·lapse emocional que ell va confessar (“Sortint de Santa Croce em bategava el cor, la vida se m’havia exhaurit i caminava amb por de caure”), no és difícil haver sentit algun cop, davant les coses més diverses, la commoció paralitzadora que provoca el descobriment resplendent d’alguna perfecció que ens desborda i que gairebé pot provocar la mudesa.

Pot ser el paisatge d’una vall o les carenes d’una serra muntanyosa, el batec insistent i reiteratiu de les ones esclatant contra les roques o perdent-se entre la sorra il·limitada de la platja, la llum del capvespre tenyint el perfil d’una cantonada o el bat d’un sol de migdia canviant el color d’un camí o d’una façana. Però pot ser, també, el clatell perfecte d’un perfil endevinat entre els cabells esfilagarsats o uns dits decidits acaronant la pell d’una poma. Pot ser un bust del qual no sabem el nom, l’autor ni l’època, o un tros de ceràmica del qual ignorem fins i tot l’ús. Pot ser una persona, però també una melodia que no ens traiem del cap o una escala que no podem deixar de mirar. Pot ser l’harmonia equilibrada d’una renglera de columnes dòriques o la irregularitat del mur d’una casa vella. Tant se val, persona o cosa: de vegades, el que veiem atrapa el desig i provoca l’amor amb tanta força que les paraules no encerten a expressar-ho.

És quan la intensitat d’una sensació, potser fugissera, reclama paraules que siguin capaces de dir-la, i, tanmateix, no reïx a trobar-les. I és que, com deia Barthes, “precisament aquí, en la sensació, és on comença la dificultat del llenguatge; no és fàcil expressar una sensació”. I, tot i així, aquesta dificultat és la que atorga al llenguatge tota la seva grandesa: és el risc d’acostar-se, encara que sigui temptativament, a dir allò que es resisteix a ser dit. Potser totes les nostres paraules són el fruit d’aquest esforç, sempre al caire de l’abisme en què el silenci amenaça de tenallar-nos. I segurament mai no acabem de sentir del tot el fracàs del nostre intent per dir les coses com amb aquelles que més estimem. I podríem pensar, aleshores, que les paraules estan renyides amb l’estima i l’amor, i que només serveixen per a les coses irrellevants. Però ens equivocaríem, perquè és en la prova d’allò que s’estima on, precisament, les paraules juguen la seva batalla definitiva.