La dignitat de no acotar el cap
IMAGINEU LEWIS W. HINE. Era professor de geografia a l’Ethical Culture School de Nova York, a primers del XX, quan el director li va encarregar de fer fotografies dels immigrants que arribaven als EUA per la duana d’Ellis Island, amb la intenció d’utilitzar-les com a material pedagògic. Hine hi va fer un reportatge d’una sensibilitat moral impressionant i una intel·ligència visual colpidora. Ellis Island va veure entrar un exèrcit de milions d’espellifats europeus que fugien de la misèria i la persecució. Gent que hi arribava exhausta i malalta, després de travessar l’Atlàntic en condicions infrahumanes i d’haver-ho abandonat tot amb l’expectativa i el miratge dels beneficis del que imaginaven com la terra promesa. Ellis Island, tanmateix, com va escriure Georges Perec, és un símbol: “Pertany a tots aquells a qui la intolerància i la misèria han foragitat i foragiten encara de la terra on van créixer”.
Impressionen aquestes imatges per la dignitat dels qui, tot i no tenir res i haver-ho perdut tot, es presentaven amb la seva pura humanitat com a única riquesa. Gent que no portava a sobre sinó la memòria d’un passat estroncat i la vaga esperança en un futur de supervivència. I allí, a les fotografies, s’estan plantats, sense acotar el cap, conscients del recel amb què se’ls rep, però defensant la seva dignitat i dreçats per una infinita confiança. És impossible no estremir-se, cent anys després, davant d’aquesta determinació.
Imagineu Dorothea Lange als anys trenta, quan rep l’encàrrec de la Farm Security Administration de Roosevelt per documentar fotogràficament l’èxode interior massiu, provocat per una crisi econòmica devastadora i una desertització dels estats rurals que forcen centenars de milers de famílies, després de vendre-ho tot i que els bancs es quedin les seves propietats, a deixar el seu lloc de treball i vida durant generacions. Lange segueix les furgonetes atrotinades pels camins polsosos del Mid West, testimonia de calamitats esfereïdores i, tot i així, ens ofereix imatges d’una resistència èpica i d’una dignitat heroica. Aquesta gent no abaixa el cap ni en els pitjor moments. Lange els fotografia en campaments miserables, caminant fins a rebentar quan han perdut el cotxe o la furgoneta, arrossegant nadons i vells. I allí s’està, també, aquesta multitud, plantada, sense acotar el cap.
Sé perquè m’impressionen aquestes imatges, que fa molts anys que m’acompanyen. M’impressiona la gent, com la d’aquestes fotografies, que fins i tot en condicions extremes no es posa de genolls i que s’acara al futur amb la convicció que només la seva pròpia força pot construir-lo. I m’impressiona la gent com Hine i Lange que dóna testimoni de la integritat, determinació i sacrifici de tota aquesta multitud que es resisteix a ser bandejada de la Història. Gent que sap que l’acció humana té lloc en un món miserable que cal canviar i no en un paradís d’àngels en què tot segurament seria més fàcil, de tan immaculat.
Sé perquè m’impressionen aquestes imatges: perquè són, per a mi, la imatge destil·lada de la dignitat. Aquestes fotografies em recorden avui que si les conviccions no serveixen per acarar el futur i reconstruir-lo de bell nou, sinó només per bloquejar-lo, és que són estèrils. Em recorden que si el passat impedeix l’acció política en lloc d’impulsar-la, més val desempallegar-nos-en. Em recorden que no basta amb la satisfacció il·lusa de tenir raó, sinó que cal trobar aliances perquè aquesta raó sigui, a més, una raó política, transformadora i emancipadora. És més fàcil parlar retòricament de la revolució que fer-la.
