IMAGINEU-VOS-LA. Té un fill i una filla. Petits. I els cria, amb un entusiasme absolut i una dedicació absoluta. Té, també, una feina normal. Una feina com qualsevol altra. No té el privilegi de treballar en una feina que li agradi, fent el que li agrada. Però tant se val, perquè la feina, pensa, no és la vida. En realitat, “tant és la feina que facis”, diu, “perquè qualsevol feina és sempre una feina de merda”. Perquè sigui la que sigui, la feina li prendrà la vida. És, diu, una feina normal. Li agrada normal. Li paguen normal. “Hi vaig, la faig i punt”. Però ocupa la seva vida, com la de tots, “d’una manera senzillament desproporcionada”.

I hi ha, també, ja ho hem dit, els fills. S’aixeca d’hora, molt d’hora. Cotxe. Escola. Feina. Compra. Cuina. Renta. Frega. Recull els nens, cotxe. Extraescolars, en diuen. Cotxe. Casa. Sopar. Casa. Més feina. Tot el dia corrent. Un dia, i un altre, i un altre més, i encara un altre. Nens, cotxe, escola, cotxe, feina, cotxe, nens, casa, casa, casa. Un dia, i un altre, i un altre més, i encara un altre.

Però un dia rep una carta de l’escola. El seu fill, li diu la carta, no millora. I comença l’obra: Conillet. Ella és Clara Segura. I casa seva, el carrer, l’escola són l’escenari del Teatre Lliure. Tot podria haver continuat durant segles. La feina, els nens, la casa, les presses, córrer amb la llengua fora, exhaurida i feliç. Voldria descansar, “desaparèixer i descansar”. Però continua. Podria haver continuat durant segles. Però arriba la carta. Detonant. Percussor. I la bomba de rellotgeria esclata. Esclata la mare, la treballadora, l’amant. Era una lluitadora, però, ara, es converteix en un soldat. Un soldat furiós. Contra el món. Contra la irracionalitat del món. Contra tots els poders que esclafen la vida i sabotegen l’aspiració, profundament humana, a la felicitat. I apareix la ràbia. No la indignació, la ràbia. La bomba esclata. Ens esclata a la cara. L’actriu, el soldat, la cantant de rap o hip-hop, la ràbia.

El gest que diu prou. El palmell de la mà, obert, contra el pit. Picant, fort. Jo, sóc jo que ho dic, és ella que ho diu. I la seva ràbia reverbera en nosaltres. I el palmell de la mà pica en l’altre palmell de la mà, pica contra les coses, contra tot el que troba: ta, ta, ta, ta, ta, ta! El conillet del tambor de Duracel! Pura màquina repetint el gest, un cop i un altre. Mentre li queden piles. Però, a ella, les piles se li han acabat. I amb el poc que queda, de les piles, el gest es gira contra el món. Contra la irracionalitat del món. Contra l’hostilitat del món, girat contra ella, contra tots. I la seva veu esdevé la nostra veu. La veu de la nostra ràbia.

Marc Martínez ha adaptat el text de Marta Galán Sala, i ha dirigit amb amor, passió i intel·ligència Clara Segura. N’ha mesurat el gestos, ordenat els moviments, dosificat els ritmes. I l’actriu, una bèstia teatral com n’hi ha poques, ho devora tot, tot ho mastega, s’ho passa pel cos i ens ho retorna, escopit, en una hora i mitja brutal, intensa, tendra i salvatge, irònica i dramàtica, feliç i desolada. Poques, com Clara Segura, serien capaces d’aixecar un text tan descomunal com aquest. Quantes actrius serien capaces de fer-nos oblidar, en uns minuts, Sofia Loren, com ella ho va aconseguir en Una giornata particolare? Quantes, com ella, serien capaces de transformar tota la intensitat de la vida en un gest, en un crit (“Doneu-me tribu!”), que quedarà flotant al Lliure durant molts anys. Correu-hi, abans que s’acabin les entrades. Teniu temps fins al 6 de desembre. No us en penedireu. No us ho podeu perdre. Parla de vosaltres.