Freud hi va posar nom, com a tantes coses. Ho va fer en un text breu, publicat el 1919, al final de la guerra, provant de pensar aquella dramàtica commoció que ho va canviar tot. En va dir, en alemany, Unheimliche, i s’acostuma a traduir com a sinistre, encara que la versió francesa és més justa ( inquiétante étrangeté ): la inquietant estranyesa. Freud es referia a les coses quotidianes que, de sobte, per una peculiar revelació, esdevenen estranyes, inquietants. I hi va afegir, apropiant-se d’unes reflexions de Schelling, que era quelcom que havia de mantenir-se ocult però que, tanmateix, s’havia revelat. Aquesta inquietant estranyesa, sostenia Freud, acaba tenyint les coses que ens són més conegudes d’un caràcter pertorbador, com si, per alguna raó que se’ns escapa, allò que ens és tan familiar de sobte deixés de ser-ho per esdevenir completament estrany.

Quants cops ens ha passat, amb un espai o un objecte, amb una persona o un paisatge? Creiem que, sigui el que sigui, ho coneixem molt bé, perquè hi estem acostumats, tot i que de vegades, per una distorsió especial, se’ns fa estrany i, per això, precisament, ens inquieta. I, de vegades, molt. Harold Bloom va escriure que kafkià “potser s’ha convertit en un terme universal per al que Freud anomenava unheimlich ”. És un matís molt suggeridor, que afegeix un cert neguit, imprescindible, a aquesta sensació d’estranyesa que, alguns cops, capgira el rostre i la pell de les coses.

Cineastes com David Lynch han fet d’aquesta inquietant estranyesa el vocabulari bàsic dels seus films, i alguns fotògrafs han fet coses semblants: Guy Bourdin va fer un publireportatge cèlebre, per a una marca de sabates de luxe, en què cada fotografia era la insinuació velada d’un crim abominable.

Aquests dies, als sopars i celebracions familiars o amistoses, sempre hi ha algú que fa una fotografia del grup. Són trobades que basen tot el seu sentit en la repetició, any rere any, dels mateixos al voltant d’una taula. Alguns ja no hi són, i ens dol, i de vegades se n’hi afegeixen altres de nous. Com més gran és el grup, més complexes són les relacions multilaterals entre els comensals. I, tot i l’ocasió festiva, queden latents discrepàncies i conflictes, que tanmateix bateguen com una remor per sota de les paraules creuades i dels gestos que fem. Però alguns cops el fràgil equilibri s’esquerda i l’inquietant es revela.

D’entre les meves fotografies trobades, n’hi ha una, de Berlín, que m’esfereeix especialment: s’hi veu una celebració familiar, alegre, amb ampolles de vi i copes a sobre de la taula guarnida. Gairebé tothom somriu, alguns amb un rictus forçat. En un extrem de la taula, un suboficial de la Wehrmacht nazi, relaxat (som a l’abril de 1943: ara ja sabem què estava passant aleshores i ell, aleshores, també ho sap). Al fons, al cap de taula, una parella d’enamorats, que tots ignoren, però que només tenen ulls per mirar-se. S’han mogut i, a la foto, apareixen translúcids, fantasmals, com una taca de llum a través de la qual es veu la porta del darrere.

Com deia Jacques Lacan, no hi ha visió sense punt cec, ni mirada sense taca. Només cal un lleuger estremiment en les coses més habituals perquè hi aparegui una abisme inquietant. Quan passa, no ens n’adonem. Però la imatge de vegades ho revela. I és que la fotografia mai no reprodueix exactament el que veiem, sinó que sovint construeix una altra realitat més real que la viscuda. Mireu les fotografies que us han fet. Trobareu coses sorprenents. I, de ben segur, algunes us inquietaran. Si ho veieu, i sou capaços de mirar-ho, ja res no tornarà a ser igual.