Plató va incloure en el 'Fedre' un passatge amb el relat de Teüt i Tamus. Hi explica com el déu Teüt, inventor de l’escriptura, el càlcul, la geometria i el joc de daus, va anar a veure Tamus, rei d’Egipte, per mostrar-li els seus invents i elogiar-ne les utilitats. Quan va arribar a les lletres, Teüt va dir: “Aquest ensenyament, oh rei, farà més savis els egipcis, i els augmentarà la memòria, perquè és un remei per a ella”. Però Tamus, lluny d’entusiasmar-se, li va retreure: “Tu, que ets pare de les lletres, per benvolença has dit el contrari del que és la seva capacitat. Perquè aquest art produirà en les ànimes dels qui l’aprenguin l’oblit, ja que descuraran la memòria; refiant-se de l’escriptura externa, per uns signes aliens, no faran memòria per si mateixos”. El debat, en el moment d’aparició de l’escriptura, ara fa vint-i-cinc segles, era si seria un remei o un verí per a la memòria: si ajudaria a recordar o, al contrari, afavoriria l’oblit.

Alguns, com Heròdot, considerat el pare de la història, van prendre de seguida partit. En el primer dels seus llibres, va deixar escrit: “Això és l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars”. En qualsevol cas, la preocupació per preservar el record a través de la memòria escrita, i sobretot per evitar l’oblit, és un neguit, com a mínim, contemporani de l’aparició de l’escriptura. No és pas un invent recent.

Volem, des de fa segles, recordar el que ha passat i evitar que l’oblit destrueixi aquelles coses que sembla que han de ser recordades. Perquè el més natural, convé remarcar-ho, és l’oblit: oblidem coses en una proporció extraordinàriament més alta que aquelles que recordem. Per això ens fa mal que se n’oblidin algunes que haurien de ser recordades. Actualment som, de ple, en una cultura històrica, marcada pel que Paul Ricoeur ha anomenat “frenesí documental”. I aquest debat no és pas només una temàtica d’especialistes: només cal pensar en les polèmiques al voltant de les memorial laws als Estats Units, les lois mémorielles a França o, aquí, la llei de la memòria històrica o la llei del memorial democràtic.

Tanmateix, la voluntat compulsiva per recordar pot arribar a ser patològica. Borges en va fer una metàfora hiperbòlica i, val a dir, esfereïdora en el seu relat Funes el memorioso. Aquest curiós personatge va patir un accident que va provocar que deixés de ser, com tothom, un desmemoriat, i va assolir una memòria infal·lible. Recordava, explica Borges, posem per cas, les formes dels núvols australs de l’alba del 30 d’abril del 1882, i les podia comparar amb les vetes d’un llibre de pasta que només havia mirat un cop i amb les línies de l’escuma que un rem havia aixecat al riu Negro la vigília de la Batalla de Quebracho. Deien que havia recordat un dia complet, i havia necessitat, esclar, tot un dia per fer-ho. Tenia una memòria sense buits, intolerable com un malson. Però no podia pensar, perquè cal oblidar diferències, menystenir el que és accidental, abstreure, deixar alguna cosa fora per concentrar-se en el que resta. “En l’atapeït món de Funes no hi havia sinó detalls”. Ho recordava tot, com si estigués condemnat.

Estem obligats a triar entre aquests dos absoluts, hom diria que inhumans igual: oblidar-ho tot i sepultar-ho en l’oblit o recordar-ho tot i que el passat esborri la possibilitat del present. Enmig, esclar, la cultura. La tria. La selecció del que ha de ser memorable perquè ens defineix. Sense aquest esforç, la humanitat no és sinó una ombra.