En un capítol del seu Pinotxo, Carlo Collodi va imaginar la imatge d’un món en què tot és joc: el país de les joguines. “Aquest país”, ens diu, “no s’assembla a cap altre país del món”, ja que només hi ha canalla: els més vells, de catorze anys; els més joves, ben just de vuit. “Als carrers, un guirigall, un enrenou, una cridòria que martelleja el cervell!” La collada de nens s’escampa per tot arreu i juga a tots els jocs imaginables: pilota, bicicleta, cavallets de fusta, disfresses, persecucions, recitals de poemes i cançons, salts mortals i caminades cap per avall o cames enlaire, tot amanit amb una sorollada de por. “Reien, xisclaven, es cridaven, aplaudien, xiulaven; un imitava el so de la gallina quan pon un ou: en suma, un pandemònium, un rebombori, un xivarri tan endimoniat que calia posar-se cotó fluix a les orelles per no quedar-se sord”.

Algú podria imaginar que aquesta situació constitueix una mena de ficció idíl·lica de la infància, durant la qual la canalla podria fer sempre allò que, en realitat, només fa o pot fer de tant en tant, però, en realitat, s’assembla perillosament, com totes les utopies, a un autèntic malson. I és que no hi ha desig que resisteixi la seva perpetuació indefinida i il·limitada, ni tan sols el desig infantil de jugar, que sembla inexhaurible. Tanmateix, allò que és sorprenent d’aquesta escena, com suggereix el filòsof Giorgio Agamben (en el seu llibre Infancia e historia, Adriana Hidalgo Editora), és que constitueix gairebé el revers exacte d’allò que suposadament defineix la infància: un terme aquest, infància, que etimològicament significa mut, incapaç de parlar o que no sap parlar, com de fet passa durant els primers mesos i anys de vida humana.

Ara bé, aquesta mudesa dels infants és realment enigmàtica. D’una banda, com ja sabem de fa temps, no existeix res semblant, en l’ésser humà, a un període originari sense llenguatge: la suposada mudesa dels infants, abans que parlin, no és pas absència de llenguatge o de llengua, sinó només manca de parla i de discurs. És obvi que no som parlants des de sempre, perquè al principi no podem parlar, i tanmateix aquest silenci de paraules, en els primers mesos de la nostra vida, constitueix encara, en molts aspectes, un misteri insondable. ¿Existeix aleshores, com sembla, una mena de saber independent de les paraules? ¿Un saber que, paradoxalment, s’expressa callant? ¿I no retorna l’infant, en cert sentit, a aquesta mudesa originària sempre que s’amaga dels altres i, callat, observa el món com una realitat estranya i aliena?

En comparació amb aquesta mudesa, l’escena de Pinotxo és realment eixordadora. I té, a més, uns efectes col·laterals devastadors: “Enmig del pati continu i les múltiples diversions, les hores, els dies, les setmanes passaven com llampecs”. I és que amb la sorollada i el caos, l’acceleració del temps acaba per provocar una alteració radical del calendari, tal com un personatge confessa a Pinotxo: “Cada setmana té sis dijous i un diumenge. Imagina’t que les vacances de tardor comencen el primer de gener i s’acaben el trenta-u de desembre”. Amb el calendari boig, desapareixen els cicles i les repeticions: cada dia és idèntic i diferent dels altres.

Potser la infància, en el fons, és el trànsit entre aquests dos espais antagònics i liminars: d’una banda, la mudesa originària de la vida entotsolada i, d’una altra, el guirigall ensordidor d’una col·lectivitat que és pura espontaneïtat. Si la infància, com diu Agamben, és la dimensió original de l’ésser humà, potser és que estem condemnats (per sort!) a sobreviure a aquests dos extrems.