06/08/2017

Les toponimistes mudes

3 min
Les toponimistes mudes

Entre la immensa tropa que s’ocupa de la riquesa dels mots, hi ha una figura fascinant: la del toponimista, preocupat, en alguns casos fins a l’obsessió, pels noms dels llocs. Estranya preocupació, la de rastrejar l’origen amb què, a partir de l’impuls humà de donar nom a totes les coses, els llocs arriben a ser batejats amb un nom, en principi potser descriptiu, però al final sovint molt allunyat d’aquell primer impuls, i arriben a ser topònims amb majúscules, noms propis que acaben amagant aquell gest que era el primer esforç per convertir els llocs en espais habitables. Perquè donar nom a un lloc és minimitzar-ne l’estranyesa, fer-lo identificable en l’acte que el diu. Donar nom als llocs, així, és humanitzar-los: convertir-los en transitables per la llengua que se’ls fa seus.

D’aquí, també, potser, l’enorme desorientació que implica travessar espais que no tenen nom, o no en tenen per a nosaltres, que els identifiqui, que els distingeixi i que els delimiti d’uns altres llocs, amb uns altres noms. El nom, d’alguna manera, és la frontera mental del lloc i, al mateix temps, el primer esforç per fer-lo intel·ligible, comprensible, habitable per a la llengua amb què, de vegades sense ser-ne del tot conscients, el converteix en familiar. Resseguir, per exemple, els dietaris de mossèn Alcover pels territoris de parla catalana és assistir al rerefons d’aquest gest primigeni amb què una llengua, la catalana, es desplega i s’enriqueix en la mesura que construeix un mapa mental que articula el diccionari toponímic dels espais que habita.

Però hi ha, també, una forma de toponímia m’atreviria a dir que muda: és la que té a veure amb aquelles formes de caminar pel món que són, en realitat, una forma de llegir-lo, de tal manera que el desplaçament pel territori pren la màscara d’una lectura i la profunditat d’una interpretació. Així, allò que els ulls miren i que els peus trepitgen acaba configurant, al capdavall, un immens espectacle, canviant i variable mentre dura el camí, que assoleix el seu sentit, per fragmentari i temptatiu que sigui, en l’interior del passejant o viatger.

Hi ha, tanmateix, formes de caminar pel món que, més que llegir-lo, l’escriuen. Es tracta del viatge que deixa inscrit a sobre del territori les seves petjades, mentre hi dibuixa una cartografia de desplaçaments i de llocs de pas. No hi ha figura arquetípica d’aquesta forma de passejar-se pel món, com ho és, per exemple, en l’espai urbà, la figura del flâneur, però les trementinaires en podrien ser un model. Aquestes dones, que recorrien els camins des de les muntanyes fins a les planes, portant en sacs carregats a l’esquena tota mena de remeis en forma d’herbes, arrels, bolets, ungüents i remeis diversos, abandonant la seva llar per anar-se’n molt lluny i per, després, tornar-hi, van acabar dibuixant una cartografia passejada pels boscos i els marges dels prats, pels camins i senders, sense necessitat de construir vies pels llocs, però convertint-los en espais de trànsit. Aquestes dones valentes, mogudes per la força titànica de la supervivència, portaven lluny de les muntanyes secrets de les altures, amb la trementina com a reina alquimista de tots els mals. Rebudes, lluny de casa seva, sempre amb malfiança, potser per portar escrita al rostre la pobresa dels seus orígens, acabaven proporcionant una estranya barreja de mentides i il·lusió. Però, sobretot, acabaven deixant sobre els llocs que recorrien petjades marcades: i això és el que ha acabat quedant, a sobre del paisatge, com a testimoni dels seus desplaçaments, una cartografia dels somnis, el preu d’una il·lusió.

stats