Publicitat
Publicitat

Bany de realisme, sí

Pot reclamar-se legítimament, de la majoria parlamentària, una acció política diferent d’aquella per a la qual JxCat, ERC i la CUP han obtingut l’aval dels vots en les eleccions del 21-D?

Parlament de Catalunya ja constituït! Amb majoria parlamentària absoluta de forces polítiques inequívocament independentistes i republicanes, expressió dels 2.079.340 vots emesos, amb matisos diferenciats respecte a la metodologia però en això coincidents: per restituir el president i el Govern legítims, per recuperar les institucions de la Generalitat i per la República. Com va reconèixer ahir el president de la mesa d’edat del Parlament, Ernest Maragall, en el primer discurs institucional de la legislatura, que va arrencar amb l’emotiva i determinada denúncia de la situació dels presos i els exiliats, absents per la política repressiva de l’Estat, “el 21-D és la confirmació del vot de l’1-O”. Aquesta és la realitat amb què comença la legislatura, transcendental perquè, a hores d’ara, totes les institucions catalanes d’autogovern estan suspeses, intervingudes i sota comandament a distància del govern espanyol, com si es tractés d’una administració colonial. Aquesta és la realitat. Si cal parlar de bany de realitat, tractant-se d’un sistema democràtic i d’un estat de dret, és d’això que cal parlar: de respectar l’expressió parlamentària de la sobirania popular sorgida de les urnes.

Durant els darrers mesos, setmanes i, especialment, dies, des de moltes bandes, fins i tot heterogènies des del punt de vista ideològic, s’ha fet una curiosa apel·lació al bany de realisme. I això, sovint, des de certes instàncies polítiques, judicials, empresarials i mediàtiques, tenia l’aire d’una apel·lació a la renúncia, la claudicació o la marxa enrere: bé plantejant que no ha arribat encara el moment de certes decisions polítiques (quan ho seria?), bé exigint una majoria de vots superior al 50% (inaplicable amb els criteris del vot ponderat territorialment d’unes eleccions), bé recordant la força (perquè no es parla de la violència) de l’estat espanyol, bé posant sobre la taula la situació (òbviament denunciable) dels presos i dels exiliats. Tanmateix, sempre, aquestes apel·lacions a una renúncia, en el millor dels casos sota la forma d’un ajornament o d’un alentiment dels ritmes, parteixen implícitament o explícitament de la consideració que els votants no sabem el que hem votat, i que, des d’aquestes instàncies polítiques, judicials o mediàtiques, pot reconduir-se unilateralment el sentit majoritari del vot expressat a les urnes que ha conformat la majoria parlamentària actual.

Esperem d’aquesta legislatura, i de la majoria parlamentària que expressa la sobirania popular, aquest caràcter disruptiu propi del nou començament i de la iniciativa que han assenyalat les urnes

Ho preguntaré sense retòrica: ¿pot reclamar-se legítimament, de la majoria parlamentària, una acció política diferent d’aquella per a la qual JxCat, ERC i la CUP han obtingut l’aval dels vots en les eleccions del 21-D? ¿En nom de què alguns grups polítics, mediàtics o empresarials, per influents que siguin, poden reclamar un comportament polític diferent d’aquell per al qual, precisament, aquestes candidatures electorals han obtingut representació parlamentària? ¿En nom del realisme? De quin realisme, si contradiu la realitat dels resultats electorals?

Encara segons l’Estatut d’Autonomia, actualment vigent, “el Parlament representa el poble de Catalunya” (art. 55.1) i, d’acord amb això, “exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos de la Generalitat i controla i impulsa l’acció política i de govern” (55.2). I, a més, “és inviolable” (55.3). Fi de l’article 55. I que “representa el poble de Catalunya”, definició essencial del Parlament amb valor de llei, vol dir, de manera inequívoca i indiscutible, que només el Parlament parla i decideix en nom del “poble de Catalunya”. No representen el poble de Catalunya ni el Tribunal Constitucional, ni el Tribunal Suprem, ni l’Audiència Nacional, ni, pròpiament parlant, les Corts o el govern espanyol. Menys encara, empreses o grups mediàtics que, molt comprensiblement, obeeixen a interessos que no són necessàriament coincidents amb el bé comú tal com queda definit en l’expressió parlamentària de la sobirania popular. No és difícil comprendre la pressió feta, des d’aquestes instàncies, als representants legítims de la sobirania popular, però una altra cosa és que sigui legítima, que no ho és.

Bany de realisme, doncs, però sempre que això no vagi en contra de la voluntat popular, expressada parlamentàriament a través dels canals democràtics legítims.

Val la pena recordar, justament en aquest inici de legislatura, les paraules que la gran Hannah Arendt va deixar en els manuscrits d’un llibre mai no publicat i que havia de titular-se Introducció a la política : “A l’acció li és peculiar el fet de posar en marxa processos que tenen un automatisme molt semblant al dels processos naturals, i li és peculiar també instituir un nou començament, començar alguna cosa nova, prendre la iniciativa o [...] començar una cadena. El miracle de la llibertat rau en aquest poder-començar. [...] Si el sentit de la política és la llibertat, és en aquest espai, i no en cap altre, on tenim el dret a esperar miracles. No perquè creguem en els miracles, sinó perquè els éssers humans, en la mesura que poden actuar, són capaços de portar a terme l’improbable i imprevisible, i de portar-ho a terme contínuament”.

Arendt pensava, i fa estremir la intensitat d’aquest pensament, que l’acció política té com a tret fonamental la nativitat. Deia que l’acció política és com el naixement d’una criatura, davant de la qual sempre pot esperar-se l’inesperat. Comentant aquesta tesi, la filòsofa Fina Birulés, la millor especialista en Arendt entre nosaltres, escrivia que l’acció política “es caracteritza per ser impredictible en les seves conseqüències, il·limitada en els seus resultats i, també, a diferència dels productes del treball, irreversible”. Esperem d’aquesta legislatura, i de la majoria parlamentària que expressa la sobirania popular, aquest caràcter disruptiu propi del nou començament i de la iniciativa que han assenyalat les urnes. Esperem, contra les amenaces, les pors, els cants de sirena i les apel·lacions a la renúncia o al desistiment, l’exercici de la política: l’acció inaugural.

Riure, malgrat tot

Etiquetes