Publicitat
Publicitat

Adreça desconeguda / Dopatge acadèmic

Adreça desconeguda

Situem-nos a San Francisco, any 1933. Max Eisenstein i Martin Schulse són dos amics que comparteixen una galeria d'art. L'un és jueu nord-americà, l'altre és alemany. S'estimen com a germans. Schulse se'n torna al seu país, just en el moment que Adolf Hitler arriba al poder, i els dos socis prometen escriure's. Carta ve i carta va en plena ascensió del Tercer Reich. Aquest és l'argument -sense desvelar res que no toqui- de la novel·la epistolar Adreça desconeguda de Kathrine Kressmann Taylor. És, ves per on, un relat escrit per una dona que testimonia, amb precisió i cruesa, els sentiments i les ambigüitats masculines. L'any 2006 vaig tenir la sort de veure aquesta obra, interpretada per Ramon Madaula i Jordi Bosch, al Teatre-Auditori de Sant Cugat. És un text d'aquells que no s'obliden, un crescendo argumental que impacta i una petita joia que t'acompanya en els dies següents d'haver-la vist. Ara Focus ha tingut l'encert de programar Adreça desconeguda , a partir de la setmana que ve, a La Villarroel. I ha triat dos actors i dues veus que broden tots els seus papers: Lluís Homar i Eduard Fernández. Un text curt, dos actors de primera fila i una obra vigorosa, sense escletxes, que farà gaudir els fidels al teatre i convencerà els qui, amb l'IVA al 8 o al 21, fan una escapada, o dues a tot estirar, al teatre. Adreça desconeguda només s'estarà dos mesos a La Villarroel, de manera que cal afanyar-se a comprar unes bones localitats per veure aquesta història particular que explica, amb intel·ligència, poc sucre i emoció creixent, un drama universal. Segur que en les paraules d'Eisenstein i Schulse molts espectadors hi sabran trobar, també, una reflexió ètica, política, molt recomanable en aquests dies convulsos.

Dopatge acadèmic

Madrid volia organitzar els Jocs Olímpics del 2012 i van ser a Londres. Després van optar als Jocs del 2016 i seran a Rio de Janeiro. Al setembre, el COI decidirà si els del 2020 se celebren a Tòquio, Istanbul o... a Madrid, que, ni que fos per insistència, ja li tocaria. Però, en un país de pandereta, sempre sorgeix una notícia que els ho esguerra. Aquesta setmana, després de presentar el projecte a Lausana basat en "l'austeritat i la il·lusió", el president del Comitè Organitzador de Madrid 2020, Alejandro Blanco, s'ha vist involucrat en un escàndol de plagi de tesi doctoral universitària. Tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. I la notícia que esquitxa Blanco, que a sobre és president del COE, ha sorgit a Vigo. La Universitat ha congelat el seu procés doctoral després que s'adonessin, per l'avís de la Universitat Politècnica de Madrid, que no era una tesi sinó un treball i, a sobre, copiat de la mateixa web del COE. Un treball que no arriba ni a tesina sobre el paper dels esportistes espanyols als Jocs de Pequín. Per acabar-ho d'adobar, s'ha descobert que Alejandro Blanco ja es feia passar per doctor en alguns actes institucionals i, més greu encara, que s'havia triat de directora de tesi l'exatleta María José Martínez Patiño a canvi de nomenar-la membre de l'Acadèmia Olímpica Espanyola. Tot plegat, un tripijoc, una trampa. Cap fair play universitari. Dopatge acadèmic del més brut. A Ana Botella, a sobre, li esclata l'escàndol de la tesi de Blanco el mateix dia que ha de fer dimitir el seu vicealcalde per la tragèdia del Madrid Arena. En la cursa per ser seu olímpica, l'important no és participar. Cal guanyar. I el triangle Botella-Wert-Blanco resten més que sumen en les aspiracions d'una capital que, segurament, mereix uns Jocs.

Riure, malgrat tot