Abans d’Ara, Casasús / Les filtracions de sempre

Josep Maria Casasús ens obre els ulls a com eren el món, el país i el llenguatge

Abans d’ara, Casasús

L’ARA arriba, ja, als seus primers deu anys. Un diari és la centrifugació del present, amb un punt de vista concret. La realitat garbellada perquè, en paper o en pantalla, els ciutadans sapiguem què passa i per què. L’ARA ha estat també, des del seu manifest fundacional, un mitjà de mirada endavant. “Volem explicar el món que ve”, dèiem en la gira de presentació de 2010. I així continua sent amb els dossiers que, de tant en tant, prepara una redacció que s’hi escarrassa. Des de fa vuit anys, a més a més, tenim la sort que Josep Maria Casasús, en la seva tria periodística de l’ Abans d’ara, cada dia ens entronqui també amb el passat. Ho fa amb l’article-joia, sempre adequat a una efemèride o a un fet d’actualitat, que ens obre els ulls a com eren el món, el país i el llenguatge. Casasús té un coneixement tan exhaustiu i ordenat del periodisme que ens ha precedit que cada dia recorre al seu cofre i en treu la columna pertinent. Ja són 2.816 lliçons diàries, de Montserrat Roig a Tatiana Sisquella, de Carles Soldevila a Carles Capdevila, de Vázquez Montalbán al seu Josep Pla. Quan ningú parlava de Pla, Casasús ja en va fer una tesi cum laude sobre la seva adjectivació com a veritable arma de precisió periodística.

De la primera classe a la universitat, qui no en recorda el professor? El primer dilluns de tots, a la Universitat Autònoma, el setembre de 1986, el doctor Casasús ens esperava per explicar-nos les primeres nocions de la redacció d’una notícia. Era un home endreçat, educadíssim. S’agraïa el seu caràcter temperat i un sentit de l’humor que semblava passat pel sedàs d’ El be negre. En cinc anys a Bellaterra, va ser l’únic professor que va dur sempre corbata i que, als alumnes, ens tractava de vostè. Considerava que l’endemà que acabéssim la carrera ja ens podria tutejar perquè seríem companys. Tants anys després, ser-ho, a l’ARA, és un dels privilegis de la vida. El mestratge diari continua.

Les filtracions de sempre

La filtració periodística, de cop i volta, és a l’agenda. Com si no fos més vell que tirar còdols al riu, només ha calgut que algú passés a la premsa l’esborrany del pla de reobertura del Govern perquè s’hagin produït dos fenòmens. D’una banda, s’ha muntat una nova crisi entre ERC i JxCat –aviat no serà ni noticia-, i de l’altra els mitjans ens hem tornat a mirar el melic, un esport que ens agrada bastant. Aquesta mateixa setmana, el Col·legi de Periodistes ha muntat una taula rodona virtual amb tres ponents de pes per debatre sobre les filtracions. Fàtima Llambrich, Neus Tomàs i Joanjo Pallàs són periodistes especialitzats –en judicial, en política i en Barça, respectivament-, amb el que això comporta d’experiències acumulades. A aquestes alçades, tothom ja sap com funcionen els vasos comunicants entre qui vol que se sàpiga una cosa i qui té el compromís amb la ciutadania. En aquest joc d’interessos compartits, qui filtra busca influència, credibilitat, que s’escampi una veritat amagada o que s’imposi la seva versió dels fets. Per això busca el periodista o el mitjà a través del qual pugui tenir més ressonància. Qui rep la filtració busca notícies, destapar una realitat concreta que algú no vol que es conegui. Després, el periodista haurà de verificar que allò que té a les mans no és un material intoxicat. El professor Casasús ens advertia que ningú no filtra a la babalà. Si ets periodista, mai tampoc no t’arriba una notícia a l’atzar. Treballar vol dir tenir fonts a tot arreu, al cel i a l’infern. I perquè les fonts arribin a rajar, cal un manteniment constant de la relació. La confiança mútua es genera amb temps, amb converses de cafè o de telèfon. Des de fa pocs anys, els whatsapps s’han convertit en una eina de contacte continu amb les fonts. Sense ressentits, sense traïdors i conspiradors, s’imposaria sempre la versió oficial de les coses. I tot estaria, encara, més podrit.