Del Mundial del Brasil ja s’han jugat 59 partits i només en queden tres: la segona semifinal d’avui, el partit de consolació que no reconforta mai ningú i la gran final, que, al capdavall, serà l’única cita que passarà a la història. Del Brasil 14 també en conservarem la mossegada de Luis Suárez, la lesió de Neymar i algun golàs del colombià James Rodríguez. El futbol, com era de preveure, s’ha acabat menjant les protestes socials; els estadis, acabats cuita-corrents, han mostrat una més bona arquitectura que no pas la gespa, irregular, a clapes; els àrbitres han demostrat que amb l’esprai de l’escuma d’afaitar a sobre els costa menys que els jugadors els facin cas. Esportivament, hem vist algunes seleccions que han jugat sense complexos i que, en moltes estones, han fet un futbol més espectacular que els mateixos semifinalistes. Els Estats Units, Algèria, Colòmbia o Costa Rica han fet treure el barret dels analistes internacionals per la seva manera de jugar, tàcticament alegre, tècnicament reeixida i físicament atlètica.

Quin paper hauria pogut fer la selecció catalana al Brasil 2014? Aquesta ucronia mai no la podem resoldre. Aventurar que podríem haver arribat a vuitens de final i, amb una mica de sort en l’aparellament, potser hauríem posat un peu a quarts, és una volada de coloms. De franc, això sí. Però potser no és somiar pensar que, si políticament juguem les cartes amb intel·ligència i la gent no es desencanta pel camí, la selecció catalana pot arribar a jugar la classificació per al Mundial de Rússia del 2018. De futbolistes, en tenim ara i en tindrem molts de millors dels que ens hem empassat per la tele durant l’últim mes. I, per exemple, Catalunya té el doble d’habitants que l’Uruguai, més que Costa Rica i gairebé els mateixos que Suïssa, que han fet un campionat més que digne, sense que l’índex de cracs per població sigui cap fórmula matemàtica d’èxit. Si per aquelles coses del Fernández Díaz o del Margallo, la independència no ens arribés per jugar la prèvia per al 2018, segurament sí que podríem sentir com sonen Els segadors al Mundial del 2022. Ah no, perdó, a Qatar no, que aquí som molt primmirats amb segons quins règims. Si no és que, esclar, els diners de Doha ens servissin perquè els nostres jugadors es fessin la barba d’or amb el seu últim contracte, perquè salvessin l’economia del Barça, perquè reflotessin els millors hotels de la ciutat, atenuessin l’agonia d’una companyia aèria o, si hagués convingut, per fer el boca a boca a algun grup de comunicació que, tal com està el pati i com es multipliquen els deutes, hauria buscat salvavides allà on fos.