Convergència i la cultura / Que no et truqui en Torra
Convergència i la cultura
Quim Torra, en temps afegit, fa una crisi de govern i remodela l’executiu. Treu tres consellers del seu bàndol i en posa tres més. Els d’Esquerra, esclar, ni tocar-los, així ho tenen acordat. A Cultura, Torra ha substituït la criticada Mariàngela Vilallonga per Àngels Ponsa, de qui tothom parla bé. Fins avui, esclar. Més enllà del nom, del perfil i de la idoneïtat, cada vegada que Convergència o les seqüeles que han vingut al darrere han hagut de nomenar un conseller de Cultura han tingut un problema perquè, entre els de la seva corda, no han tingut gaire on triar. D’una banda perquè la intel·lectualitat de dretes és més aviat escassa a Catalunya, a diferència d’Espanya. I, aquí, quan sorgeix algun candidat, sovint no es vol distreure en la vida pública. De l’altra, perquè la cultura i la creació acostumen a ser -per dir-ho amb brotxa peluda- més d’esquerres. Així, la cultura portada des de la Generalitat convergent mai ha semblat gaire moderna. Ha estat molt pendent del teixit folklòric del territori, però, per comparació, ha semblat acomplexada davant la flamarada cultural socialista de l’altra banda de Sant Jaume. La gran aportació cultural del pujolisme, més enllà de construir biblioteques o el Teatre Nacional -fets gens menyspreables-, han estat TV3 i Catalunya Ràdio. Han estat eines bàsiques per a la llengua, per a la integració, per a la creació d’un imaginari col·lectiu i per a la construcció nacional. Però els mitjans públics també han estat un altaveu imprescindible per a la cultura catalana. Sense la tele i la ràdio, la nostra creació artística hauria quedat reclosa a un àmbit molt més esquifit. Què hauria de fer un bon govern amb la cultura? Conèixer el sector. Saber on va a mitjà i, sobretot, a llarg termini. Pensar en gran. Estimular la creació. Ajudar la indústria cultural i situar-nos al món. Àngels Ponsa no tindrà temps per fer res de tot això. Molta merda, tanmateix.
Que no et truqui en Torra
A finals d’estiu, com una brisa agraïda dels últims dies d’agost, a les elits de la cultura catalana els va arribar la notícia que la consellera Mariàngela Vilallonga portava el perdigó a l’ala. Quim Torra se la carregaria així que tingués una substituta a punt. El president no volia deixar el càrrec (per inhabilitació o per les urnes) amb una consellera que semblava fer-li vergonyeta aliena. Vilallonga ha fet bons tots els seus predecessors, que eren molts i diversos. Ara que ja és història, potser tampoc cal -des d’una tribuna d’opinió- inventariar tots els greuges del que no ha fet en aquests sis mesos de pandèmia i absoluta aturada cultural. Tampoc cal recordar que, ja abans de la tragèdia del virus, la consellera havia aconseguit, per demèrits propis, tenir els diferents sectors del seu ram ben de cul. En un país on les unanimitats són difícils, ella estava a punt de sortir-se’n. Així, de cop i volta, corria la brama que el president buscava una candidata per al departament de Cultura d’un executiu que, al mes de gener, el mateix Torra va anunciar que donava per acabat. Per tant, quina vida té aquest Govern que governa d’esma i més aviat poc? Quin recorregut pot tenir ara, més enllà d’una estona de cotxe oficial, una nova consellera de Cultura? Què tindrà temps de fer, abans que el corró judicial espanyol inhabiliti Torra i tot quedi cap per avall una altra vegada? En els últimes dies, diferents dones de la cultura catalana miraven el mòbil de reüll, no fos cas que fos el president que les cridava a Palau per fer-los una proposta enverinada. Com més patum, com més rapsoda oficial, com més declaracions públiques a favor de Puigdemont haguessin fet, més por tenien d'haver-se de menjar el pollastre de ser una honorable del teu país en aquestes circumstàncies. Si no ets una fidelíssima del partit, qui vol entrar en un govern al qual el mateix president va cantar les absoltes fa set mesos? Per cert, a què espera per convocar eleccions?
