Publicitat
Publicitat

EL CONTE

Discurs d’una núvia adulta

La meva mare es va casar molt jove. De fet, a mi em va tenir als catorze anys. El meu pare, sento esguerrar-vos l’àpat del nostre casament, va violar la mare, i d’allà vaig néixer jo. La seqüència exacta, perquè ningú no es desorienti, va ser la violació als safareigs de Ciudad Barrios, l’embaràs de la mare amb tretze anys, el casament precipitat i el meu naixement. Així de clar, tal qual i sense embuts, m’ho va explicar la meva mare el dia que jo en vaig fer quinze, i no els ho he perdonat mai. Ni al pare, per fer el que va fer, que no m’estranya, havent-lo conegut després i havent vist com insultava la mare i com ens maltractava a mi i als meus germans; ni tampoc li he perdonat mai a la mare que m’expliqués una realitat que potser no em calia saber. Tampoc vaig entendre que, després de la violació per part del seu cosí -sí, no us ho havia dit, els meus pares eren cosins-, la mare hagués tingut tres fills amb el mateix home. El pare no era un marit, era el dimoni. I no era un pare, era un dèspota. Si volia pupusa i la tenia a la taula, al davant dels nassos, no l’agafava i se la servia al plat. Ens deia, a crits: “Posa’m pupusa ”. La dona i els fills érem allà per servir-lo. En tot. Cada dia, a totes hores. I quan no ho fèiem, rebíem. El càstig que més odiàvem era quan ens estenia tot de taps corona d’ampolla per terra. Els posava del revés, amb les dents cap amunt, i ens obligava a agenollar-nos-hi a sobre. Després, perquè el dibuix dels taps se’ns clavés més, ens feia aguantar un llibre pesat amb cada mà. Quan feia l’escampall de “ chapas ” per terra, ja tremolàvem tots. I jo, per ser la gran, la primera.

Us deveu preguntar: per què us ho he explicat? Per què la Guadalupe ens llança, ara i aquí, vestida de núvia, aquesta galleda d’aigua freda? Per què ens ha hagut de revelar aquestes misèries familiars precisament avui, en el dia del seu casament i amb tots vosaltres ja asseguts a taula? Doncs per dos motius. L’un, perquè entengueu per què no he convidat els meus pares en un dia de celebració tan especial. El pare no hi és, si algú encara s’ho preguntava, perquè no he volgut arribar a l’altar de bracet d’un monstre. La mare no ha vingut perquè fa molts anys que no m’hi parlo i ni tan sols li he fet arribar que em casava amb l’Ernesto. Precisament, l’Ernesto és el segon motiu pel qual avui he cregut que era el moment de narrar-vos els secrets més terribles de la meva família. L’Ernesto, i tots vosaltres, heu de saber que arribo a aquest casament, als trenta anys, per voluntat pròpia, absolutament enamorada del qui és, des de fa tres hores, i gràcies al monsenyor Romero, el meu marit, amb qui demà marxaré cap a Rio de lluna de mel. He triat l’Ernesto -sí, no rigueu, l’he triat jo- perquè m’agrada com em parla, com em mira i com em respecta. Perquè li puc explicar històries com aquesta, de la meva vida, i ell m’escolta i em dona la raó i sap posar-se, sempre, del costat adequat. Us he dit tot això, al capdavall, perquè per començar de zero havia de fer net, perquè ja no vull plorar més pels racons de casa. Ara em toca viure i riure. I us demano que tots sigueu còmplices de la felicitat que arrenca avui.

Riure, malgrat tot