07/05/2015

Donem el dol per acomiadat

2 min
Neymar celebrant de genolls el tercer gol del Barça.

Una nit europea per a la història del Barça. Ja tocava. Últimament anàvem escassos d’èpica als partits de casa. Potser des del 5 a 0 al Madrid, ahir, contra un grandíssim equip, contra un rival que els en devíem una, vam regalar-nos una de les millors nits viscudes a l’estadi. Si via Munic arribem a Berlín -que el camí encara serà llarg i sinuós- del 3 a 0 d’ahir se’n parlarà durant moltes generacions. Vam arribar al camp i les ràdios ens deien que la Lliga i la Copa, just en el moment que estàvem a punt de guanyar-les, se suspenien per una vaga de no se sap ben bé qui. Per una vegada que el doblet pintava bé, ens el congelen. Però la Champions és una altra història que no l’atura ni Déu i per això el retorn de Guardiola havia generat tanta literatura, que, a l’hora de la veritat, quedarà en edicions barates de butxaca. Ni ell va saludar ni ningú el va ovacionar, i es va endur un homenatge curiós: els jugadors que ell va dur fins a l’excel·lència el van rebolcar en un últim quart d’hora trepidant, la demostració del que són capaços quan trisquen de valent. Fins aleshores era un partit més per a analistes llepafils dels sistemes que per a aficionats a qui tot ens passava massa ràpid per poder fer res més que patir i maleir un Neuer que, si no arriba a ser per ell, se n’emporten mitja dotzena. Fins al minut 70 era un partit que feia tornar bojos els cronometradors de possessió de pilota perquè, de cop i volta, es van adonar que ja podien llençar el rellotge perquè tothom volia la pilota però no la tenia ningú. La pressió dels dos equips era tan alta i tan bona que les imprecisions van avortar dues jugades seguides de toc i control. Durant la primera part qui millor va llegir aquesta trencadissa estratègica entre dos equips boníssims però que s’entestaven a fer el mateix va ser el Barça. A l’inici de la segona part, la intel·ligència de Guardiola va aconseguir que els seus homes ens fessin anar més de corcoll. Però, aleshores, Messi es va recordar de les paraules del Pep de la vigília. “Quan estic per la feina estic per la feina”, i ell, que havia agafat aire durant molts minuts de la segona part, va rebre una pilota amb metres per davant, sense els tres homes que l’havien pretès engabiar, i es va inventar un gol amb el segell del millor jugador del món. El segon, dos minuts després, va ser la millor jugada de la temporada. El tercer, de Neymar, una propina inesperada. I Guardiola es va saludar amb Luis Enrique i es va perdre vestidor endins. Estem en paus. Els jugadors i ell ja s’ho han dit tot. L’agraïment i el reconeixement seran eterns, però l’afició sembla més il·lusionada pel present que ancorada en una nostàlgia que, massa sovint, ens tenalla. Sembla que, després d’ahir, ell, nosaltres, els jugadors i tots plegats donem el dol de la seva pèrdua per acomiadat.

stats