Édith Piaf a Barcelona / Carme Chacón a Catalunya
Édith Piaf a Barcelona
Des d’avui i fins diumenge, al teatre Tívoli de Barcelona es pot veure un espectacle sobre la vida i les cançons d’Édith Piaf que, segons diu la publicitat, ja ha triomfat a mig món. No m’estranya. Per una mica bé que ho faci Anne Carrere en el paper de la cantant, la primera matèria és indiscutible. Édith Piaf és la veu de París, profunda, sense floritures, que arrenca des dels sentiments i que et posa la pell de gallina. La vie en rose, Milord o Non, je ne regrette rien, a part de temes musicals que han depassat generacions i s’han perpetuat més enllà de cànons estètics, són tres cançons que defineixen la seva trajectòria vital i, potser, la de tots nosaltres. El seu camí va tenir tots els ingredients per esdevenir un mite i per muntar-ne un espectacle: la infantesa en un bordell, uns inicis sense un ral, una vida de cabaret, un èxit jove, amors de pel·lícula, un boxejador al cor, un accident de cotxe, una vida estroncada a l’avió, l’addicció absoluta a la morfina i una mort quan no tocava, als 47.
La imatge de la cantant més popular de França és també una icona: blanca de pell amb vestit fosc, amb les celles primes de pinzell, els llavis molsuts i les mans nerviüdes. I amb aquest geni dels remenuts, de la persona que no arriba al metre i mig però que es converteix, cantant a l’amor, en una de les persones més influents del segle XX. “Una de les coses que he fet millor a la vida ha estat desobeir”, un bon lema per anar pel món.
A Barcelona, l’homenatge a Piaf serà curt. A París, amb l’orgull propi de qui sap valorar les seves coses sense provincianisme i sense la vergonya dels llepafils culturals, sí que es pot veure encara durant tot l’estiu una exposició a la Biblioteca Nacional que commemora, amb els galons que mereix, el centenari del naixement de La Môme.
Carme Chacón a Catalunya
Carme Chacón se sent útil i serà, per tercera vegada consecutiva, el cap de cartell del PSC al Congrés. Li ho ha demanat Iceta i ja té el vistiplau de Pedro Sánchez. Què més pots demanar? Chacón sabrà, doncs, a finals d’any fins a quin punt sedueix el cinturó roig de Barcelona, ara que li ha sortit tanta competència per la dreta i sobretot per l’esquerra. Mentrestant, guanyarà unes primàries amb comoditat. Bàsicament perquè al PSC ni hi ha més candidats ni se’ls espera. Ahir va admetre que ja fa temps que ha descartat ser la candidata a la Moncloa. També ha desat al calaix de les ambicions perdudes l’intent de liderar el PSOE. La guineu quan no les pot haver diu que són verdes. Quan a Madrid no se’n surt, es torna a agafar a la branca catalana de la salvació. Ja fa anys que juga, a la seva conveniència, aquesta dualitat d’arrels familiars. “El pare em diu Carmen, la mare m’anomena Carme” i qui dia passa legislatura empeny, entre Almeria i Esplugues. Chacón, com a ministra de Defensa, llançava els “¡Viva España!” amb un sentiment encara no superat. Potser aquella emoció sobreactuada no era més que allò que deia Carod-Rovira de “fer-se perdonar la partida de naixement”. La barreja, en qualsevol cas, li ha donat rèdit. Si Zapatero va mantenir-se al poder va ser gràcies a la victòria de Chacón el 2007 amb els 25 diputats catalans. Si Rajoy va treure majoria absoluta el 2011 va ser pels 9 diputats que va perdre Chacón. Ras i curt: a les generals, al PSOE li ha anat sempre en funció dels resultats del PSC a Catalunya. Ara, amb la repetició de candidat el 2007, el 2011 i el 2015 veuran, exactament, quina és la seva tendència. L’endemà ningú no es podrà autoenganyar dient que no són resultats comparables perquè el candidat ha variat. No podran fer això que els tertulians en diuen, fins a una extenuació que frega el delicte, “fer-se trampes al solitari”.
