25/08/2017

Et llegiré a mitja veu tota la nit

3 min
Et llegiré  a mitja veu tota la nit

Soc, ho admeto, home de poques excepcions. Quan conec una persona, per exemple, la mirada sempre se me’n va als ulls. Directe. I m’hi estic una estona que pot variar segons la seva expressivitat, el color de l’iris i la humitat que hi detecto. He arribat a un punt que sé discriminar si en aquella persona m’hi trobaré com a casa o si, per anys que passin, mai no acabarem de congeniar. En pocs segons en tinc prou per vaticinar-ho i, arribats a aquest punt de la vida, després de seixanta anys de conèixer homes, dones, pacients, proveïdors, cambrers, taxistes i venedors de pisos, em puc vanar d’haver-me equivocat ben poques vegades. Després, si qui tinc al davant és una dona que estic coneixent en aquell moment, mai no he sabut per quins set sous em fixo en les seves sabates, els cabells i les mans, per aquest ordre. Ho escruto ràpid, amb una llambregada gairebé imperceptible. Diria, i perdoneu aquesta nova immodèstia, que mai no m’han enxampat. Soc més discret, encara, a l’hora d’endevinar-li la sina. Ho faig aprofitant alguna caiguda d’ulls entrenada, que, en la majoria d’ocasions, no arriba fins a la segona cita. Quan vaig conèixer la meva dona, tot aquest escàner automatitzat se’n va anar en orris. Vaig notar que seria l’excepció de la meva vida. De l’Erika Briegel, abans que res, en vaig sentir la veu i me’n vaig enamorar. Va ser després de sentir el seu fraseig dolç, a la sala de concerts del Festival de Salzburg, que em vaig haver de girar per saber a quins ulls corresponia aquella veu en almívar, amb unes labials que sonaven a música celestial. Ella feia de guia turística per a un grup de bavaresos que, com que no havien trobat entrades per al Festival, es conformaven a veure la sala de concerts i que els expliquessin quatre dades de catàleg. Quan va haver acabat la visita, m’hi vaig acostar i vaig gosar interrompre-li el glop d’aigua. “Només vull parlar amb tu, dir-t’ho tot per primera vegada. Hauries de conèixer tota la meva vida, que sempre va ser teva encara que no ho sabessis”. Em va sortir així, de memòria, una frase que recordava de Stefan Zweig. L’Erika, que tenia -i que té- dotze anys menys que jo, em va explicar que feia de guia ocasional, només als estius. L’endemà em va dir que havia estudiat per actriu i que, si m’agradava tant la seva veu, potser era perquè feia petits papers de doblatge, la sabia modular i jugava amb intensitats i timbres. En els dibuixos animats -fossin europeus o japonesos- l’acostumaven a contractar per fer de mare dels protagonistes. Certament, la seva veu era refugi i calma per a les orelles dels nens, dels espectadors, dels turistes i, sobretot, per a mi. El viatge de nuvis va ser a Innsbruck, camí de les cascades del Krimml.

La primera nit va ser màgica. Diferent, però, de qualsevol expectativa que pogués tenir un veterinari de postguerra, als quaranta tocats. De la seva maleta, l’Erika en va treure un llibre de Zweig i, després de la primera dutxa junts, només em va dir una cosa: estira’t, que et llegiré a mitja veu tota la nit. I ho va complir. Sense encallar-se ni en una síl·laba i amb l’entonació que tocava a cada frase. Amb molt d’amor em va llegir, sencera, tota la història. Era Carta d’una desconeguda.

stats