Feu-ho per la vostra filla / Feu-ho per vosaltres
Feu-ho per la vostra filla
Dominique Strauss-Kahn ha estat absolt de proxenetisme i l’endemà ha tret el nas a Twitter per desafiar tothom amb una piulada burleta. Ja no podrà ser president de França, que era la seva ambició, però de tant en tant podrà muntar les orgies que diu que necessita -sense prescripció mèdica- per alliberar les tensions. Silvio Berlusconi també se n’ha sortit. Tant se val l’edat de les acompanyants, que la justícia, a Itàlia, sap mirar cap a l’altra banda a conveniència del Cavaliere. Ja no tornarà a ser primer ministre, però quan li pregunto a un ciutadà de Vicenza per què Berlusconi ha guanyat tants comicis, respira profund, somriu i em respon que, en el fons, “molts italians volen ser com ell, simpàtic, envoltat de dones joves i cardant pels descosits”. De seguida afegeix que ell no l’ha votat mai. Als Estats Units, els 535 congressistes han rebut aquesta setmana una carta escrita i signada per Meryl Streep. L’actriu clama perquè el poder legislatiu lluiti a favor de la igualtat de drets entre homes i dones. “Feu-ho per la vostra mare, la vostra filla, la vostra germana, la vostra dona o per vosaltres mateixos”, els demana.
A Catalunya, que no hem vingut a donar lliçons de res tot i que hi tenim una certa tendència, sí que és veritat que els últims anys Forcadell i Forcades han marcat l’agenda, Ada Colau és la primera alcaldessa de Barcelona i hem escollit la monja Caram -per votació popular i davant de notari- com a Catalana de l’Any. Al Govern entra Neus Munté com a portaveu i Quico Homs ha de tornar un faristol que semblava seu. Mercè Conesa entrarà a la Diputació en lloc de Salvador Esteve. Estem, però, molt lluny de la igualtat. Sobretot al Barça. Novament, dels set precandidats a les eleccions no hi ha ni una sola dona. Com el 2010, el 2003, el 2000… Un club amb 40.000 sòcies i cap no ha aspirat mai a presidir-lo. Vet aquí, potser, un símptoma d’intel·ligència.
Feu-ho per vosaltres
AEspanya, en l’esport d’elit, s’estan fent un embolic de gènere, de gènere estúpid. D’entrada, els tenistes fa mesos que han canviat la raqueta per la destral. El motiu? No accepten Gala León com a capitana de la Copa Davis i s’indignen que se’ls pengi la llufa de masclistes sense esperar a escoltar els seus arguments. Els jugadors, però, tampoc gosen parlar gaire obertament de la incapacitat professional de Gala León i dels seus demèrits mentre sostenen, com a repicó indispensable, que no hi té res a veure que sigui dona. Per tant, el dia que Arantxa Sánchez Vicario o Conchita Martínez, que tenen més bon palmarès que tots ells -a excepció feta de Rafa Nadal-, siguin les capitanes, suposem que ja no tindran cap inconvenient que la seleccionadora sigui una dona. De forma anàloga, la roja femenina, que ha fet el ridícul al Mundial de Futbol del Canadà, té una guerra muntada contra l’entrenador. Les 23 jugadores s’han amotinat i han exigit, per carta, que cessin Ignacio Quereda, que només fa 27 anys que està en un càrrec que totes coincideixen a dir que, pel cap baix, li ve gros. Ara bé: si el mal ve de tan enrere, per què s’han esperat a estripar les cartes amb una denúncia pública després de caure eliminades en el seu primer Mundial? Dit d’una altra manera, per què fins ara no s’havien queixat del tracte despòtic d’un entrenador, íntim amic de Villar, que mai parla de tàctiques i que ni tan sols estudia els equips rivals? Els debats, com aquest del tenis i el futbol a Espanya, tendeixen a enverinar-se quan hi ha dones pel mig, en un món molt masculinitzat. Amb Gala León s’ha decidit que no està qualificada preventivament. Amb Ignacio Quereda s’ha trigat 27 anys a veure-ho. Aquesta és la diferència. Esclar que això passa en un país on el ministre d’esports, José Ignacio Wert, ha maldat per treure la música i la literatura de les escoles. I, com menys sensibilitat, més incultura i més possibilitats de tornar a l’ Homo erectus.
