08/03/2018

"Igual que Franco però al revés" / Un respecte pel president del Parlament

2 min

“Bon dia, són les vuit!” En el seu llibre, Antoni Bassas explica com, el setembre de 1994, ens vam inventar l’ Alguna pregunta més? Era mitja hora de xou nocturn, a Catalunya Ràdio, on fèiem paròdia de notícies, dels seus protagonistes i també dels mitjans que donaven aquestes informacions. No era un moment qualsevol. “La dreta espanyola estava desesperada perquè Felipe González havia tornat a guanyar José María Aznar. Els vots de CiU i del PNB van investir González per quarta vegada consecutiva, així que mitjans com l’ Abc van llançar-se a usar sense manies una arma convencional de secular eficàcia: l’anticatalanisme. [...] L’APM? va contestar amb un mecanisme tan senzill com efectiu: posar-hi un mirall. Repetir en veu alta tots aquells atacs indecents els feia ridículs”. En Bassas recorda que una portada de l’ Abc ens va colpir especialment: “ Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña ”. Ha passat gairebé un quart de segle, els camins professionals amb l’Antoni ens han dut a llocs tan divertits com separats (fins i tot se’m va ocórrer fer-li la competència des de RAC 1) però des del 2010 tornem a coincidir en aquest diari. Per ser de l’ARA, per pensar lliure i per escriure el que ens sembla, de cop i volta apareixem plegats -amb l’Om, en Soler i en Rodés- en una llista d’investigats per Hisenda per ser afins al Procés. Una manera poc democràtica d’empastifar, assenyalar i coaccionar les bruixes de mal caçar.

Som allà mateix. Allò que ha unit l’anticatalanisme no ho separarà en Montoro amb el seu ventilador d’esquitxar merda massivament.

Un respecte pel president del Parlament

No m’agrada que a Àngel Ros se l’escridassi per fer-lo callar. I menys encara -quina paradoxa- que això passi en l’acte d’inauguració de l’exposició que mostra la cara pixelada dels vint-i-quatres presos polítics espanyols que ha retratat Santiago Sierra. Ens vam posar les mans al cap per la censura d’Arco i, quan Tatxo Benet porta l’obra al Museu de Lleida, un grup d’assistents intenta forçar que l’alcalde no pugui parlar. Ni la crítica al PSC pel seu paper d’estrassa amb el 155, ni els legítims retrets a Ros, no justifiquen un acte d’intolerància com el de dimecres. No es pot clamar llibertat d’expressió i voler-la només per a tu. Tampoc m’agrada que Inés Arrimadas, guanyadora de les eleccions i cap de l’oposició, surti del Parlament escridassada, per més que les declaracions de Ciutadans puguin ferir moltes sensibilitats. No ens podem vanar de no llençar un paper a terra quan, en canvi, adoptem formes de hooligans del PSG. No era el nostre estil, ni ho ha de ser. No m’agrada, tampoc, que al nou president del Parlament, en dues setmanes consecutives, se l’hagi tractat com un cul d’olla. Hem passat de la plantada de jutges i fiscals, deixant-lo amb la paraula a la boca a mig discurs, al directiu alemany que clamava perquè l’enviessin a la presó. Espantós i insultant. És molt greu que, de cop i volta, amb el president del Parlament tothom s’hi atreveixi. Ens han perdut el respecte institucional perquè, senzillament, en un tres i no res han convertit les nostres institucions en el que volien, el tocador de la Señorita Pepis. Recuperem-les, ja.

stats