CAFÉ BAVIERA
Misc 17/05/2012

L'abecé de l'ACB

i
Xavier Bosch
2 min
Sergi Llull intenta evitar el tap de Fran Vázquez durant el Barça Regal - Reial Madrid jugat al Palau Blaugrana.

Els responsables del bàsquet espanyol estan preocupats perquè els baixa l'assistència de públic als pavellons. Els que han de comprar els drets de televisió es miren amb lupa la manera com les audiències dels partits de l'ACB ja no són el que eren. Al Barça els responsables de les seccions no entenen com el campió de Lliga és qui porta menys aficionats als seus partits. Tot el món del bàsquet es fa la mateixa pregunta, i no troben la resposta ni en els estudis de mercat. Modestament, com a abonat al Palau Blaugrana des de fa 30 temporades, em permeto suggerir algunes idees de per què, en moltes ocasions, anar al bàsquet arriba a fer mandra.

D'entrada, perquè ens empassem vuit mesos de competició en què la Lliga regular no serveix per a gran cosa. Després, per bé o per mal, als play-off tot té remei. És a dir, pots perdre tranquil·lament una final per 3 a 0 amb el Caja Laboral, tenint el factor pista a favor. Es demostra, doncs, que la feina de gairebé tota una temporada ni té premi ni és gaire útil. Abans en molts partits s'arribava als 100 punts. O s'hi acostaven molt. Ara, com a la final four , quan un equip, un dia, ni que sigui pel tercer i quart lloc, arriba als 70 és notícia.

Abans l'espectacle eren les cistelles, els americans que esmaixaven, els contraatacs... Ara, a mesura que n'hem après, els entrenadors tenen una obsessió malaltissa per les defenses. Sense voler ser injust, afirmo que hi ha més tendència a destruir l'atac rival que a construir el teu propi. Abans hi havia dos àrbitres, ara en tenim tres. Això vol dir que sis ulls veuen moltes més faltes que quatre. I les xiulen. I aturen el joc i no permeten el contacte que, al capdavall, també té el seu vessant espectacular. Si més no, molt més que uns tirs lliures amb el cronòmetre aturat. Fins i tot la lluita, el salt entre dos, tenia gràcia per veure qui s'enduia la pilota. Ara no: la possessió és ara per a un, ara per a d'altres. Els àrbitres, una altra pega, sempre han de tocar la bola abans de posar-la en joc.

Un espectacle feixuc

La mitja part ha passat a durar un quart d'hora… Tot és massa feixuc. Han trencat l'espontaneïtat i, al capdavall, és molt pesat -i incomprensible- que un partit de bàsquet duri més que un de futbol. La final de l'Eurolliga, que començava a la mateixa hora que el carrusel de l'última jornada de la Lliga BBVA, va acabar quan ja feia estona que Tamudo, l'heroi de Vallecas, s'havia dutxat. Un altre exemple: l'últim Barça-Madrid de la Lliga regular. Va durar pràcticament dues hores. Al primer minut els àrbitres ja havien xiulat tres faltes! I el més grotesc de tot va arribar al segon quart. Quan el Barça començava a remuntar, aleshores, des de la taula d'anotadors, van demanar "un temps mort a petició de la televisió". Però on s'és vist? Que no s'atura prou quan, per motius tàctics, Xavi Pascual o Pablo Laso ja en demanen un? La tele, per fer un misèrrim anunci, trunca una ratxa? La tele que retransmeti, que ho sol fer molt bé, però que en cap cas influeixi sobre el joc. Malgrat tot, què carai, ens agrada el bàsquet i hi continuarem anant. De tant en tant.

stats