L’eco del llac del rei
A dues hores d’Innsbruck, allà on Baviera clava l’ungla del dit del peu al clatell d’Àustria, hi ha el Königsee. El llac del rei, vanant-se de gaudir de les aigües més netes i profundes d’Alemanya, té, sense ser-ho, tot l’aspecte d’un fiord. Va ser just allà, asseguda en una barca per a turistes, envoltada de muntanyes que descansen fins arran de l’aigua encalmada, que la Julieta, una colombiana en segones núpcies, va sentir per primera vegada l’eco. En quaranta-dos anys, ni a Amèrica ni a Europa, no havia estat mai en un indret on la naturalesa es dediqués a contestar els sons d’aquella manera, fidel, desvergonyida, gairebé impertinent. Era la repetició de debò, un espectacle amb majúscules. Era la forma -màgica i misteriosa- com les parets de les muntanyes li retornaven, sense pensar-s’ho, allò que el seu marit s’esgargamellava a cridar. El seu home, un tirolès de tantes generacions que es perdia arbre amunt entre els seus avantpassats, era un trompetista a hores perdudes. En la quietud del llac, mentre la Julieta disparava foto rere foto i la vintena de passatgers s’apressaven a posar el telèfon mòbil en funció de vídeo, en Hans-Peter va treure de la motxilla l’instrument que havia dut d’amagat per a l’experiment i va tocar unes poques notes. Volia sorprendre la seva dona i que tothom sentís com les cingleres li retornaven el so. D’entrada ho feien amb una mena de sordina fins que, pocs segons després -que potser eren tot just dècimes de segon-, la repetició s’afeblia fins a morir en el silenci de les aigües gèlides. Aleshores, en Hans-Peter hi tornava. Bufava de nou i jugava ara amb una escala més greu, ara una de més aguda per mirar d’enganyar l’eco. Ell s’inventava músiques i la muntanya les repetia, obstinadament, com si ella també es divertís en l’intercanvi. La Julieta, avergonyida enmig de l’entusiasme de la resta de viatgers, aliena a l’explicació del fenomen científic de la reflexió de les ones sonores, aliena també a la llegenda grega d’Eco, la nimfa dels boscos educada per les muses, amant de Zeus i castigada per Hera -la cornuda- a repetir sempre l’última paraula d’una conversa, no sabia com fer-ho perquè en Hans-Peter deixés de tocar. Hauria volgut, això sí, aixecar-se i cridar per sentir com la natura responia a la seva pròpia veu. No ho va fer. Se’n va estar per vergonya i perquè el Hans-Peter, aplaudit de tant en tant per bona part dels viatgers, havia trobat gust al seu concert improvisat, tocant a mitges amb els turons alpins. No hi havia manera que deixés la trompeta. Eufòric, sentint-se per una vegada el pol d’atracció d’alguna cosa, l’home tirolès va intentar invertir l’ordre. Pretenia provocar l’eco de l’eco i no se’n va sortir. Al final de l’excursió pel Königsee, alguns turistes amb qui havien compartit l’experiència van intentar donar-li una propina. El Hans-Peter, però, després de la mirada de la Julieta, no les va acceptar de cap manera. De camí de casa, deixant enrere el parc natural del Berchtesgaden, la Julieta no deia res. Conduïa, callava i amb la cara pagava. Quan en Hans-Peter, satisfet, va dir “Em pensava que això no ho tornaria a fer mai més”, la Julieta es va limitar a repetir “mai més”.
