L'home de la llança

Richard Wagner va covar la composició de Parsifal, la seva darrera òpera, durant 37 anys. La va estrenar a Bayreuth i va posar una condició: no es podria representar enlloc més del món fins trenta anys després de la seva mort. Nova York i Amsterdam es van saltar aquesta prohibició. Barcelona, en canvi, com tantes altres ciutats amb tradició musical, va esperar fins a l'1 de gener de 1914 per estrenar-la. Bé, de fet, el Liceu també va fer una petita martingala per poder ser la primera ciutat a representar l'obra definitiva de Wagner. Amb el permís dels hereus del compositor, i aprofitant el fet que els fusos horaris de Bayreuth i Barcelona marcaven una hora de diferència, aquí van començar la representació abans de les onze de la nit perquè quedés, per als annals, que aquí s'havia estrenat el 31 de desembre de 1913. Tot i que era un esdeveniment llargament esperat, el Liceu no es va omplir i, en cadascun dels dos entreactes, molts melòmans se'n van tornar a casa. No ens hauria d'estranyar, perquè la funció va acabar a les cinc de la matinada. Segones les cròniques de l'època, pocs espectadors van veure com el jove Parsifal, l'escollit, recuperava l'anhelada llança en el darrer acte. Ahir, al Foyeur del Liceu, es va celebrar el centenari d'aquella efemèride amb un espectacle multimèdia a càrrec de La Fura dels Baus. Atès que la d'ahir va ser una perfomance que -incomprensiblement- no es repetirà, i atès que escoltar cinc hores del Parsifal de cop pot ser difícil de pair si no ets uns wagnerià de pedra picada, una bona solució per homenatjar aquella música i aquell moment històric és mirar el capítol dedicat al Parsifal de l'Òpera en texans, possiblement un dels programes més originals i més intel·ligents dels primers trenta anys de TV3.

L'etiqueta d'un compositor

Els barcelonins que van anar a veure el Parsifal, ara fa cent anys, es van trobar amb una sorpresa en el decorat. En el teló de fons hi havia, pintades, les muntanyes de Montserrat. Certament, Wagner havia escrit una anotació a l'inici de l'òpera. Deia: "Dominis i castell del Graal, anomenat Mont Salvat, amb els paisatges del nord de l'Espanya gòtica". Acabada la Guerra Civil, Himmler, la mà dreta de Hitler, va venir a Montserrat pensant que aquí trobaria el Sant Graal. En va, lògicament. La penya wagneriana de Catalunya, però, no tan sols va fer-se seu el Parsifal per aquesta localització geogràfica. Els ideals de nacionalisme de l'època, que aquí volien entroncar amb la modernitat europea, van trobar-hi la dosi necessària d'orgull nacional basat en les arrels èpiques. En els nostres dies delicats, on sobra qualsevol relació o comparació amb el nazisme i malauradament no hi ha setmana que no en sentim alguna, cap institució no ha gosat homenatjar aquella estrena del Parsifal com, segurament, hauria merescut. Ni a Quico Homs, posem per cas, no se li ha acudit agafar aquell heroi nacional i convertir-lo en metàfora. Artur Mas podria ser aquell Parsifal que, en l'últim acte, torna amb la llança cap per avall perquè és un home que ja no necessita les armes per imposar el seu criteri. Ningú, per sort, no ha insinuat aquest paral·lelisme. I és que Wagner, al marge de la seva aportació musical, és un personatge blasmat. "Cada vegada que sento Wagner em vénen ganes d'envair Polonia", deia Woody Allen al cinema. La frase és molt bona, i ha fet fortuna, però ha provocat que tots aquells que passen de l'òpera jutgin el compositor alemany per un munt de factors que no inclouen la música. I a la vida, quan t'han penjat una llufa, ja no hi ha qui te la tregui.