L’hora de Hillary

Als 67, a l’edat que aquí ens obligaran a jubilar-nos, Hillary Clinton ha iniciat el repte d’arribar a ser la primera presidenta dels Estats Units. Malgrat un primer intent gens satisfactori, l’advocada de Chicago no es dóna per vençuda i reprèn un camí que, si juga bé les cartes, l’ha de dur a una residència de la qual recorda cada paret i cada quadre. A la Casa Blanca hi va viure durant vuit anys, en el canvi de mil·lenni, com a dona del president Bill Clinton, és a dir, en qualitat d’allò que anomenen primera dama -quin nom tan antic, quin càrrec tan tronat-. Si arribés a ser la candidata demòcrata i, finalment, guanyés les eleccions, ella es continuaria dient Hillary Clinton en lloc del seu Hillary Rodham de naixement. I això que ella creu que “la dona és, ara mateix, la primera reserva de talent sense explotar del món”. Sovint amb la bandera del feminisme alçada, Hillary s’ha queixat que les dones sempre han d’estar com si es presentessin a un examen, que tothora han de donar el millor d’elles mateixes. Quan Barack Obama va ser escollit president, l’eco mundial va anar repetint, amb orgull de Primer Món, quin pas més gran significava per a la història que una persona negra arribés a president d’un país on, pocs segles abans, els seus avantpassats eren esclaus. Em pregunto què dirà aquest mateix eco planetari si una dona arriba a la Casa Blanca. A menys de dotze hores d’avió de Washington el ressò toparia amb parets massa altes: nenes que no se’ls permet anar a escola, noies que porten més d’un any segrestades, dones esclaves del sexe aquí i allà, orientals que han de caminar darrere del marit, dones que en nom de no sé quin déu han d’obeir i callar, o hostesses que van a les festes “bunga-bunga” buscant un càrrec públic o un programa de televisió. Hillary ho té clar: “Les dones representen la majoria de ciutadans del món amb pitjor salut, pitjor alimentació i pitjors salaris”. Ho podrà canviar?

La pandèmia de la por

Dijous, a l’Alma del carrer Mallorca -una de les últimes joies hoteleres de Barcelona-, un productor de televisió em convida a dinar. Més enllà dels projectes i les audiències el noto preocupat per un fenomen aliè al negoci audiovisual. Em confessa que està amoïnat i m’ho crec. Se li veu a la cara. No està tan preocupat pels contractes que no acaba de signar o pel que diguin les crítiques dels seus programes -els crítics de televisió, ja se sap-, sinó per una notícia que va sentir a la ràdio i no el va deixar dormir. De fet, va canviar els hàbits d’un dia per l’altre. Va sentir que un excés d’ibuprofèn podia causar atacs de cor i ja no es va prendre la pastilla diària que el feia sentir millor. Ell, amb carrera universitària, reconegut en el seu món, ja entenia que la informació no anava dirigida a ell, però aquell dia, per si de cas, ja va canviar (¿podem dir marques?) un Neobrufén 600 per un Gelocatil. Sobre els riscos del paracetamol, de moment, encara no ens ha espantat ningú.

Els mitjans tendim a dramatitzar la informació fins al límit que la realitat permet. Però és un exemple més que mentre que la notícia ho diu tot, sovint ens quedem només amb el titular. Els científics ja ens diuen, ja, que això afecta els hipertensos, que s’han d’haver pres quatre ibuprofens al dia durant molts anys i que només algú amb un dolor crònic insuportable se n’ha empassat dosis similars durant... Però el productor ja té por. El sociòleg d’Arizona David Altheide, especialitzat en psicologia comunicativa, té perfectament estudiat el paper còmplice dels mitjans a l’hora d’encomanar pors a la ciutadania. Sap que una societat amb més por és, a l’instant, menys lliure i més mesella. I explica, com a corol·lari, que com més atemorida està la gent, més lliures té les mans l’Estat per actuar. I ara parlàvem d’una pastilla de no-res. Imagineu-vos, doncs, quin discurs s’ha anat filtrant sobre els perills del terrorisme pertorbat.