Publicitat
Publicitat

L'última lliçó d'Andrea Fuentes / La síndrome de Lance Armstrong

L'última lliçó d'Andrea Fuentes

Alguna vegada he coincidit amb l'Andrea Fuentes al Rancho El Paso de la Floresta. L'he mirat de lluny, amb l'admiració de veure la dona amb més medalles olímpiques de la història de l'esport espanyol. Des d'aquest dimecres, sentint-la parlar en el moment d'anunciar la seva retirada, encara la valoro més. Amb 29 anys i a les portes d'un Mundial que s'ha de celebrar a Barcelona, reconèixer que se t'han acabat les bateries és una mostra d'honestedat desacostumada. Andrea Fuentes s'ha buidat i diu coses fora del tòpic, de les que es fan escoltar. La televisió, ja se sap, s'estima més recollir l'emotivitat d'unes llàgrimes que les paraules amb sentit. I, en el seu parlament de comiat, l'Andrea va enviar molts missatges que convé que es difonguin. Es va recordar, per exemple, dels ciutadans que pagant els seus impostos fan possible que hi hagi esport. Un reconeixement tan insòlit com just. Sobre l'excel·lència esportiva i el mètode d'Anna Tarrés, que ha estat tan debatut, Andrea Fuentes ho va definir molt bé. "Els bons es queixen i els millors s'adapten. Passar per l'adreçador només està fet per al qui vulgui entrar-hi". I, per acabar, i fruit de la gran picabaralla "entre Capulets i Montescos" que s'ha muntat al voltant de la natació sincronitzada, va acabar amb unes reflexions que són exportables més enllà d'aquest podrimener concret. "L'esport és un gran cohesionador social". "Ara no veig l'essència de l'esport". "Per què destruir en lloc de construir?" "Els projectes han de sortir de la il·lusió i no de la venjança". Després de tants anys fent de sirena de piscina, diu que no coneix la vida fora de l'aigua. Benvinguda al món real. Un consell: no et treguis la pinça del nas. A fora, al marge del teu l'hort ecològic de la Floresta, hi fa molta pudor.

La síndrome de Lance Armstrong

La síndrome de Lance Armstrong consisteix a negar-ho, sempre, tot, fins que no hi hagi més remei. És una síndrome que, abans i tot que la bategéssim, ja havia estès la taca d'oli en alcaldes, diputats, banquers i altres imputats de tota mena. Els 22 milions de Bárcenas a Suïssa i, sobretot, la publicació d'ahir d'El País de les anotacions dels presumptes pagaments en negre durant onze anys als dirigents del PP, han deixat amb les vergonyes al vent Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal. La secretària general, ariet d'Artur Mas durant la campanya catalana, fa quatre dies, sense posar-se vermella i davant la sospita de pagaments de diner negre en sobres als dirigents del partit, deia coses com " Quien la hace, la paga ", " Que cada palo aguante su vela " i " No hay contabilidad oculta ". Per no haver-n'hi, poden empaperar tota la seu de Génova amb les anotacions de Bárcenas d'ahir. Nixon no va caure per unes escoltes sinó per unes mentides. Els partits creen "investigacions internes" que ja sabem que mai no faran aflorar res. Es tracta de rentar-se la cara, d'oficialitzar la bola i d'intentar envernissar la mentida amb una pàtina de transparència que mai no és tal. Però per l'acumulació de casos, per la xoriçada institucionalitzada i per la gravetat del moment, em fa l'efecte que ja no cola. La gent ja no es conformarà amb una nova llei de finançament i un sistema electoral que perpetuï els que han estat robant durant dècades. Més d'un peix gros sortirà volant en globus i anirà a parar, això sí, a un paradís fiscal.

La corrupció té, pel cap baix, un vessant positiu. Els fabricants de sobres, en aquest país, deuen fer l'agost des de fa anys. I, veient la gran quantitat de bitllets que remenen, també els productors de gomes de pollastre deuen celebrar el seu negoci creixent. Necessiten posar-hi una goma perquè no se'ls escampin.

Riure, malgrat tot