Maleïts llibres prohibits / En Duran? Però que us pensàveu...

Maleïts llibres prohibits

Si mai em perdo, busqueu-me al Born. Les passarel·les sobre les ruïnes, els jaciments de la Barcelona de fa tres segles, la simetria metàl·lica de l’estructura de l’antic mercat, les sales d’exposicions o la mateixa llibreria conformen un espai de pau on em sento molt a gust, gens engavanyat. A Barcelona li acostumen a sortir bé aquestes combinacions arquitectòniques entre el vell i el nou. El remodelat Born, en poc temps, ha esdevingut un centre cultural obert que si el tinguessin en una altra ciutat faríem peregrinacions per anar-hi. Ara, durant massa pocs dies, presenta La setmana del llibre prohibit, la manera com la censura ha estat una arma devastadora en mans dels règims totalitaris. Amb tisora o bolígraf vermell, s’ha convertit en arma contra la literatura i, per tant, contra el pensament. Contra la llibertat. L’exposició mostra els casos de llibres d’aquí i de fora, de literatura per a adults però, també, d’innocents narracions infantils que l’han patida. De Flaubert a Rodoreda, de Joan Sales a J.K. Rowling, de Nabokov a Pere Calders. D’ell, aleshores signant encara com a Kalders, és cèlebre l’acudit que va publicar a L’Esquella de la Torratxa el 1937 en què un vianant li pregunta a un venedor de melons: “Per què els tatxen, els articles?” I el meloner respon: “Per mirar si són bons, home!” Acabada la guerra, el nou règim ja no va estar ni per vinyetes ni per brocs i no va parar ni un moment. El control i l’asfíxia per qüestions morals, ideològiques o polítiques arribava, sense desmai, a qualsevol dels textos que es pretenguessin publicar. Ara que tot allò sona tan lluny és el moment de recordar que només els poders dèbils tenen por de la crítica. Aquesta setmana, en plena democràcia teòrica, n’hem tingut un exemple amb la polèmica, amplificada i sense sentit, per l’enèsima xiulada a l’himne i al rei d’Espanya. No és una qüestió de llibertat d’expressió. És un tema de llibertat, a seques.

En Duran? Però que us pensàveu...

La política, tot sovint, comporta haver de fer papers ben galdosos. Ramon Espadaler, amb el barret d’Unió Democràtica, se’n va anar al Basté la setmana passada i va dir dues coses que, sentides ara, no superen la prova del cotó fluix. Primera, que seria estrany que ERC s’entengués amb Ada Colau, líder d’un grup que no es defineix sobre la independència. I, segona, sobre la pregunta de la votació d’Unió per establir la posició del partit sobre el procés va expressar, textualment, la voluntat “que la pregunta sigui molt clara i que sapiguem exactament què votem i el que hem de fer un cop hem votat”. I resulta que ell, l’escriba de la pregunta, se’n treu una de la màniga que, es respongui que sí o que no, ho té tot per continuar en la indefinició perpètua. Sigui quin sigui el resultat, l’envitricollada pregunta trampa vol assegurar-se que UDC continuarà amagant l’ou, tal com ell li retreu a la força que representa Ada Colau. Però ja no cola. La retòrica, una vegada més, està matant el procés. Cada vegada que hem de formular un redactat, ja sigui per al 9-N o per al 14 de juny, hi posem tants matisos, anem amb tant de tacte per no trepitjar més ulls de poll, que sembla que ens emboliquem expressament per no saber on som. Tan fàcil que seria fer-ho ras i curt. I comprensible per a tothom. Dit això, cap sorpresa. El paper de Duran i Lleida és molt clar. Ha sabut nedar i guardar la roba fins que no ha tingut més remei que posar-se a la fresca i desmarcar-se del full de ruta. Això sí, intentant no tacar-se la corbata. Cap sorpresa, per tant. Mai no havia confiat que fos un actor que sumés per anar cap a l’estat propi. La decepció és, en canvi, haver cregut que Mas i Junqueras sí que entendrien que era una ocasió històrica. Vaig pensar -digueu-me ingenu- que s’havien adonat que el país, i l’objectiu que ens il·lusiona, estava per damunt de sigles, partits i rancúnies infantils. Aquesta és, encara, una decepció reversible.