El Barça ja perdia quan Leo Messi encara no havia tocat la pilota. L’equip de Luis Enrique repetia el clàssic d’aquesta pretemporada: un inici badoc, un gol en fred, un Ter Stegen que només li faltava aplaudir el golàs de Banega. Però ahir era una final, que són aquells partits que Messi perd amb l’Argentina però guanya amb el Barça. Al minut 6 va demostrar moltes coses: que continua sent el millor del món i que, si es tracta de jugar-s’ho a faltes, ell també pot ser el més decisiu. “Massa a prop” per a Messi, van dir els experts comentaristes. El que no sabien és que Leo també les pot xutar amb un estil nou, fregant-la amb tot l’interior del peu, gairebé colpejant-la a l’alçada del taló. Com Maradona. Igual que les del Dieguito, la pilota no anava gaire forta, però sí enverinadament enroscada. Ni Beto, amb la seva bona estirada, hi va poder fer res. El tempo de vol de la pilota, l’efecte suspès i la precisió a la capelleta van fer que el Barça posés les coses al seu lloc. Abans del quart d’hora, quan l’escocès Collum va xiular-ne una altra a la frontal andalusa, i amb Banega i Messi reptant-se als llançaments de faltes directes, ja vam intuir que Messi ho tornaria a fer. Segurament cap dels georgians de la graderia i pocs seguidors culers o sevillistes sabien que Messi mai havia marcat dos gols de falta en un sol partit. Potser no ho sabia ni ell. Però, de cop i volta, abans de xutar, va adonar-se que al marcador gegant del Dinamo Arena feien un pla curt de la seva cara. I en aquella cara de murri, de Messi mirant-se a ell mateix i agradant-se, vam saber que la clavaria. Era més lluny i calia xutar més fort. Era més centrada i l’havia de col·locar arran de pal. I així ho va fer. Ell sol, amb dues execucions a pilota quieta, ja havia remuntat el partit. I després, un gol de contraatac, un gol de pressió alta i, a partir del 4 a 1, l’atac de son. I de cansament. Messi, que fa una setmana estava de vacances, ja no podia dir fava, però, en l’últim tram de la pròrroga, abans de jugar-s’ho a la tanda de penals, va tenir esma per decidir-ho -esclar- amb una altra falta. Primer la va aturar un defensa amb la mà i després encara Beto per deixar-la als peus d’un treballador del futbol perquè s’emportés totes les portades i titulars. A la festa de Pedro, Messi va portar el pastís. La cirereta la mereixia posar l’extrem canari que va arribar al Barça per 30.000 euros i un diminutiu ridícul, i que, set anys i molts títols després, vol pagar la clàusula de 30 milions per marxar al United de Van Gaal. Ell deu saber el que es fa. Moltes gràcies i bon viatge.