Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Sense Pep, Tito. Sense Tito, Roura

Una prova de maduresa. Una altra. Al Barça de les bones notícies i dels rècords, els càncers entren i surten per recordar-nos que el futbol és una distracció de la vida. El dia que Abidal torna a entrenar-se amb els companys, la recaiguda de Vilanova és, de llarg, la pitjor notícia barcelonista de l'any. Després de l'operació d'avui, haurà de prendre-s'ho amb molta calma i amb l'optimisme necessari per entomar el cop. I, sobretot, fer cas als metges. Nosaltres, els culers, l'esperarem i no li fallarem.

L'equip rai. Ja sap a què juga, porta la dinàmica guanyadora al damunt i ja sabem per experiència que es cohesiona, encara més, en la desgràcia. L'equip ja ha viscut cops similars que no han fet més que unir-lo i estimular-lo. Caldrà mesurar, però, què significa l'absència de Vilanova de la banqueta durant les setmanes que convingui. En tan sols tres mesos ha tornat a convertir el Barça en una màquina de guanyar, solvent i capaç de compensar les poques limitacions que té com a equip. Vilanova ha sabut corregir els defectes d'inici de temporada (equip massa llarg, línies poc juntes, pressió descompensada), ha sabut rotar la plantilla sabent que l'important serà la primavera i ha aconseguit integrar Cesc Fàbregas, el repte que Guardiola va deixar pendent.

Rosell i Zubizarreta han tornat a prendre la decisió lògica, la fàcil, que de vegades és la més difícil. Però ahir ja no van sorprendre a ningú amb l'entronització de Jordi Roura, perquè ara ja els hem vist el truc. I els hi hem comprat. Esperar Vilanova, que és i continuarà sent l'entrenador, i confiar en el seu ajudant i en l' staff és la millor solució. El president, sota pressió, pren bones decisions, i Zubizarreta, en les rodes de premsa més incòmodes, ensenya la seva cara més intel·ligent i empàtica. Caldrà, però, que el bon jan del Roura, en les setmanes que li tocarà agafar la patata calenta, sàpiga mantenir el to, el caliu i el criteri, que han estat, en bona part, la clau de l'èxit de Guardiola primer i de Vilanova després. Ni la Lliga estava guanyada amb Tito ni es deixarà de vèncer a Valladolid perquè no hi sigui un Vilanova que sabrem esperar.

Al mes de maig, al cap de pocs dies que sabéssim que Vilanova rellevaria Guardiola, vaig anar a presentar una novel·la en una llibreria de l'Escala, a poques portes del celler del Talla, el pare del Tito. M'ho vaig fer venir bé per entrar-hi, saludar-lo i per felicitar-lo per dos motius: per tenir un fill que ha arribat a ser entrenador del Barça i, sobretot, per haver deixat enrere el càncer. El senyor Vilanova és un home pràctic, directe, sec, com el mateix Tito. Vam parlar de la salut i de la relativitat de tota la resta. En la consternació d'ahir, aquelles paraules del pare del Tito van tornar a agafar tot el sentit. Al mes de maig tinc la intenció de tornar a pujar a l'Escala per brindar amb el pare del Tito. Per la doble victòria.

Històries de superació esportiva