18/05/2012

Què té 'Agost' que agradi tant? / Què faig amb els diners?

3 min
No declamen, parlen. Són talent i perfecció.

Què té 'Agost' que agradi tant?

Què té Agost que agradi tant? Per què es van exhaurir les localitats de la incomodíssima Sala Gran del TNC la temporada passada? Per què ara han hagut de prorrogar-la fins al juliol? Perquè és un text magnífic de Tracy Letts. Un home que ha sabut entrar en un món de dones, que clava els lligams mare-filles i que retrata les misèries d'una família que podria ser, una mica, la de tots nosaltres, encara que ens parlin de la calorosa Tulsa, Oklahoma, enmig del no-res.

M'agraden els textos -no hi puc fer més- en què la gent parla normal i no se sent el soroll de l'autor picant el teclat, cofoi per les seves frases. M'agraden les obres en què no penses, mentre les veus, que hi ha un director d'escena al darrere. I m'agrada el teatre quan no es nota que els actors ho són. I tot això, en un magnífic decorat, passa a la Sala Gran del Nacional. Maife Gil i Jordi Banacolocha, com a matrimoni, broden el paper de la seva vida. Abel Folk, Rosa Renom, Montse German i Albert Triola són secundaris de luxe. Però el que fan Emma Vilarasau i Anna Lizaran, en dos personatges per lluir-se, està molt per damunt del que mai pensava que veuria en un teatre. No fan un paper, són la Violet i la Barbara. No declamen, parlen. Criden i s'esbudellen amb una normalitat que no s'assoleix ni amb molts assajos. Són talent i perfecció. Ni tan sols els sis telèfons mòbils, sis, que van sonar durant l'obra no les van desconcentrar. Quins ous! En Lucchetti encara no havia acabat el monòleg inicial que a la dona del davant ja li havien trucat dues vegades. La senyora de la fila 13, seient 4, anava ofegant el bolso amb l'abric mentre brandava el cap per dir que el telèfon no era seu. Una actriu pèssima, en el seu cas. No ens la vam creure. ¿Es pot obligar que la gent deixi el mòbil a l'entrada? Sisplau…

Què faig amb els diners?

Espanya, de moment, està escapolint-se de la intervenció d'Europa. Abans Zapatero i ara Rajoy s'estan salvant per la campana. El preu, però, d'esquivar el rescat és cada vegada més car. En aquesta última ocasió, en la reunió de Brussel·les, l'Eurogrup (que és la reunió de corbates que aplega els ministres d'Economia de la zona euro, més el Banc Central Europeu, més el comissari econòmic de la UE i, tots, sota la presidència de Jean-Claude Juncker) ha posat a Espanya una nova condició tan subtil com perversa. Han decidit que els bancs espanyols hauran de ser avaluats per experts independents. És a dir, es posen sota sospita les auditories fetes, s'assenyala la vigilància del Banc d'Espanya, es critica la tasca del govern de Rajoy i, el que és el pitjor de tot, ens han fet perdre la confiança en els nostres bancs. Si ja s'aguantava amb pinces, i més encara després del fiasco de Bankia, ara, gràcies als amics europeus, se n'ha anat en orris. Si hi havia dubtes, Europa ens ha acabat d'esbotzar els mínims de confiança necessària per poder dormir sense el neguit de perdre els pocs estalvis que puguem tenir. Aquí -que ens ho diguin clar- ningú no perdrà els seus dipòsits. Aquí no hi haurà corralito financer. Però, tot plegat, encara genera una cosa pitjor: un precorralito psicològic en què la incertesa està derivant en por i s'està produint un doble fenomen més tòxic que els seus actius immobiliaris. D'una banda, l'hemorràgia de comptes i dipòsits cap a l'estranger, que encara debilita més la nostra economia. I de l'altra, l'adveniment d'una pregunta, omnipresent, que no paro de sentir a la feina, amb els amics i la família: "Què faig amb els diners del banc?" El dia que se'ns acudeixi a tots anar-los a treure, ensorrem el país en dues hores. I de vegades sembla que l'Eurogrup ens hi vulgui empènyer.

stats