Què amaga Arias Cañete? / I tu ens parles d’odi?

Què amaga Arias Cañete?

Ernesto Ekaizer, col·laborador de l’excel·lent xou radiofònic del Toni Clapés, va explicar aquesta setmana algunes interioritats que fan esgarrifar del debat que vam veure a TVE entre Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano, els candidats respectius de PP i PSOE. El periodista Ekaizer, autèntic perdiguer en el fangar de la política espanyola, va assegurar que Valenciano portava un patracol d’informació sobre les empreses de la família d’Arias Cañete a Panamà i sobre com el mateix ministre havia fet negocis a través d’aquest paradís fiscal. Si la cap de llista del PSOE tenia aquest trumfo a la mà, per què no el va jugar? Perquè resulta -embolica que fa fort- que els dos partits espanyols havien pactat no parlar de la corrupció durant el debat. És l’ omertà que hem intuït tantes vegades; el vergonyós pacte de silenci entre dos que es tenen agafats per on saben que fa més mal, com en aquell vell acudit del pacient del dentista: “Oi que no ens farem mal doctor?” I, aleshores, la pregunta del Clapés és pertinent: per què Maria Casado, la presentadora, no va parlar tampoc de corrupció? Perquè els dos partits accedeixen a fer el debat a la televisió pública només si ells imposen les regles, estrictes, del joc. I qui passa de la ratlla… Un altre escàndol, vaja. És cert que la periodista va insistir, en més de dues ocasions, que aquell era el model de debat que havien pactat els dos partits. Però encara falta el pitjor: Ekaizer, que embolica les històries amb el misteri dels dotats per a l’oratòria, va explicar també el motiu pel qual en Cañete no havia dimitit després de la seva greu ficada de pota masclista. Va revelar que Cañete té un pacte amb Rajoy per arribar a ser comissari europeu. Per aquesta ambició política està disposat a aguantar-ho tot. Doncs que t’aprofiti, home de Cromanyó.

I tu ens parles d’odi?

Els analistes polítics de 120 euros per tertúlia coincideixen a dir que, després de la frase ofensiva contra les dones d’Arias Cañete, el PP ha hagut de fer una ofensiva final de campanya que ha derivat, en un dels seus punts nuclears, a parlar de Catalunya. És a dir, a carregar de valent contra el procés sobiranista. Ni amb aquest estratagema electoral, però, sóc capaç d’entendre la desbarrada d’Esperanza Aguirre contra ERC i “els separatistes” per aprofitar-se d’un malalt d’Alzheimer, arran de l’assistència de Pasqual Maragall a un míting. A l’Espe i als que fan girar el pestilent ventilador de la comunicació, se’ls enfot que Diana Garrigosa expliqués, a qui la volgués escoltar, com d’espontània havia estat la presència del Pasqual en l’acte del seu germà Ernest. Esclar que de la gent que atura el cotxe en un carril bus i després es rifa la policia i encara es riu de la justícia, ja no ens sorprèn gran cosa. En la mateixa línia, María Dolores de Cospedal va decidir carregar contra Artur Mas amb un argument que, no per tronat, és menys perniciós. “Dir que Espanya no ajuda Catalunya és mentir i faltar a la veritat. És crear l’odi, la fractura i la divisió”. Ho va dir, calculadament, en un míting a Tarragona. Hi ha paraules que s’haurien d’enterrar en un rasa, com va fer el criat del rei Mides, perquè ningú més no les fes servir. Jo n’hi enterraria una: l’odi. Em fa por anomenar-lo, em repugna qui l’utilitza per esgarrapar quatre vots, però també em temo que aquest sentiment irracional es pugui començar a estendre per un procés que convé que continuï sent pacífic i il·lusionant. El més greu de l’atac al cotxe de Sánchez-Camacho i Montoro a Vilanova no és tant si es van coordinar els Mossos i la policia del ministre, sinó a qui se li acut preparar una agressió tan condemnable com contraproduent.