18/06/2015

Rèquiem per a Vinçon / Les absoltes de la Federació

3 min
Tancar Vinçon ha estat dolorós.

Rèquiem per a Vinçon

Tot s’acaba i no ho hauríem dit mai. El Vinçon, la botiga de la vista als dits, la porta de les noves tendències, el veritable museu del disseny, abaixarà la persiana en qualsevol moment. Els diaris van plens de cartes que lamenten aquesta mort als 74 anys i s’acomiaden d’un símbol de Barcelona en un tram del passeig de Gràcia que viu a l’ombra de la Casa Milà. Si tots els qui escriuen cartes al director haguessin passat per Vinçon a comprar —no només abans de Nadal— potser els amos no haurien pres aquesta decisió dolorosa, en primer lloc per a ells. D’ençà de la crisi, el client autòcton passejava més que comprava, cada any venien un 10% menys que l’anterior i els 12 milions d’euros de facturació del 2008 es van convertir en la meitat el 2014. Insostenible. Primer va tancar el Vinçon de Madrid i, a partir d’aquell moment, els sol·lícits i entregats fins a l’últim dia dependents de Barcelona ja van començar a posar les barbes en remull. Dimecres em vaig anar a acomiadar de la botiga. Pel silenci, per les cares i per la buidor, tenia, tot plegat, un cert aire de tanatori. Algun client, fins i tot, encaixava la mà del Ferran Amat amb gest de condol. La visió era insòlita. No hi quedava res. Ho han liquidat tot. Ho han venut tot. Ara sí, els clients s’han llançat a comprar calendaris, llibretes, gots i estris per a un jardí que no tenen. Tota la botiga ha quedat plena dels estocs antics de bosses històriques, cada any, una. Fins i tot el sempre original aparador de l’Antonio Iglesias ara diu adéu, també, amb una col·lecció de bosses pròpies. Diuen (diuen, diuen...) que en els 3.000 metres quadrats de Vinçon hi haurà lloc per a un Massimo Dutti i, tal vegada, per a un restaurant. Com a mínim, que sigui de disseny. A manera d’homenatge, no cal que el decorin amb els excrements indis arrebossats de sorra fina, les úniques peces que els han quedat per vendre.

Les absoltes de la Federació

Tot s’acaba, sí, però en el cas d’això que en diuen la Federació, no es pot dir que no es veiés a venir. Malgrat ser una mort jove -els 37 anys de vida política potser equivalen als 85 en una vida humana- sí que feia temps que s’albirava un final traumàtic. Prou que han allargat l’agonia, amb respiració assistida i cures pal·liatives, quan l’acudit de Conveniència i Desunió sonava des que Jordi Pujol era el Jordi Pujol. Tancar un partit per trencament és, amb tota seguretat, menys dolorós emocionalment que liquidar un negoci familiar però m’ensumo que serà més complicat de gestionar. Sobretot perquè, a més de passar comptes (“aquest deute te’l menges tu”, “aquest no me l’encolomis a mi”) a cada municipi, tenen una sucursal on, no fa ni un mes, es van presentar junts, com una sola cosa. Ara, per més civilitzat que es vulgui pactar el divorci, a cada ajuntament, a cada consell comarcal i a cada diputació hi tenen un problema com una pedra al ronyó. Algú amb la mosca al nas, m’ha preguntat si no va ser frau electoral presentar-se junts a les eleccions del 24 de maig si, uns i altres, ja sabien que trencarien el matrimoni així que es constituïssin els consistoris. Vull pensar que l’estratagema no estava premeditada. Són llestos, però no tant.

El tràngol, a partir d’ara, és profund per Convergència com per Unió, però n’hi ha uns que sembla que s’hagin tret un pes de sobre. Tant de bo que la jugada li surti bé a Artur Mas però, de moment, abans de passar a la història com el President que va guiar el país a la independència és el polític que va certificar la defunció de la “i” copulativa entre sigles històriques. La jugada és valenta. Potser, de cara a un 27-S de caixa o faixa també per a ell, només li quedava arriscar al tot o res. Potser ha pretès que sabéssim d’una vegada per totes qui era la puta i qui la Ramoneta.

stats