Asseguren que Jordi Roura, a final de temporada, deixarà el Barça. No m’estranya. D’una banda, se li acaba el contracte, i, per tant, abans que el club prescindeixi d’ell estarà bé que sigui ell qui faci saber que marxa. De l’altra, porta sis temporades a la banqueta que crema més del món i ja hi ha fet, en una cadira o en una altra, tots els papers de l’auca. En els quatre anys de Guardiola al primer equip, Roura va saber estar sempre dues passes per darrere del Pep i el Tito. En el millor Barça de la història era una peça més de l’engranatge, que tant esbudellava les tàctiques dels rivals com opinava sobre l’estratègia pròpia o gosava ficar-hi cullerada per allò tan cruyffista que “ seis ojos ven más que dos ”. En l’any del Tito, Roura va ser un heroi. El millor i el pitjor any de la seva vida. No només va fer costat al seu millor amic, en les hores més difícils a Barcelona -o el va anar a recollir a Nova York-, sinó que va agafar les regnes d’un equip que tenia el risc de desfer-se com un terròs de sucre i l’hi va tornar a Vilanova 13 punts per damunt del Madrid de Mourinho. Tot i que la inèrcia competitiva va ser decreixent, i que es van perdre automatismes i no sé quantes mandangues més, va aconseguir aixecar la Lliga amb molta anticipació, i, un cop guanyada, encara es van comptar els partits per victòries, fins a arribar al rècord mai vist dels 100 punts. Amb les xifres a la mà, la millor Lliga de la història del Barça. A la Copa, el Madrid ens va trinxar al Camp Nou, però acabaria perdent la final, al Bernabéu, contra l’Atlètic. El Barça va guanyar un gran títol, el Madrid cap.

Per neguitós que pogués estar, Jordi Roura -amb el xandall del Barça sempre posat, sense voler ocupar mai la cadira del Tito ni a la banqueta ni als avions- va donar sempre una lliçó. En les rodes de premsa sempre va tenir bon to, per més que l’anàlisi hipercrítica que ens caracteritza no tingués pietat, ni comprensió, ni respectés la seva feina ni la seva bona voluntat. La crítica -a qui sempre li és més fàcil acarnissar-se amb un segon entrenador bon jan que amb una estrella de l’equip amb males puces- es va acarnissar amb Jordi Roura. I ell ho va aguantar tot. I ho va encaixar. I mai va dir un estirabot que pogués fer trontollar el Barça. Enguany, amb el recanvi urgent del Tito pel Tata, la situació de l’ staff del Barça ha estat anormal. Per més que mantingui el contracte de segon entrenador, l’home de confiança de Gerardo Martino és el simpàtic Pautasso. És lògic, doncs, que de cara a la temporada que ve Roura pugui pensar que farà més nosa que servei. És curiós, però, que sapiguem que Roura marxa just la setmana que, matemàticament, ens hem adonat que el Barça de Martino ja no podrà repetir els 100 punts que el Tito -i Roura- ha deixat per a la història. Com deia aquell, “que n’aprenguin!”