Dimarts a la tarda, surto del barber i recullo el cotxe en un pàrquing del carrer Londres, davant del Blau, un restaurant que freqüentava l'antic staff tècnic del Barça. Mentre pago al caixer, un senyor amb un cotxe de molts més cavalls que el meu em diu: "No podem tenir un entrenador argentí". I tant que podem. La prova és que ja el tenim, encara que d'entrada hagi sorprès tothom i no hagi agradat pràcticament a ningú. De fet, malacostumats com estem als cinc anys de Guardiola i Vilanova, qualsevol que vingués ens hauria semblat, a priori, que no estaria a l'altura futbolística ni tindria l'elegància necessària a les respostes en rodes de premsa.

Fos quina fos la tria, l'hauríem trinxat ja abans del Gamper. Rubi? Un inexpert. Roura? Anímicament tocat. Carreras? Té el model Barça, però li vindria gran el vestidor de l'equip blaugrana. Heynckes? Un desafiament més a Guardiola. Ferguson? Massa gran. Koeman? Al València no se'n va sortir. Frank de Boer? Seria el retorn al vangaalisme. La majoria sembla que volia Luis Enrique, més per reducció que per convicció. Com en aquell acudit de l'Eugenio sobre l'home que s'ha de tirar pel penya-segat i l'Esperit Sant li diu que confiï que ell el recollirà, ens preguntàvem: "¿Que hay alguien más?"

I de cop i volta, quan a la secretaria tècnica li hem penjat l'etiqueta que només s'interessa per noms reconeguts (allò de la portera de Núñez), es treu del barret un Gerardo Martino que ens deixa a tots de pasta de moniato. De fet, quan l' AS és el primer a publicar que el substitut del Tito serà el Tata sembla una broma de mal gust. I, en canvi, era una primícia molt seriosa. A la tristesa pregona per la nova recaiguda del Tito s'hi sumava la incredulitat de pensar que el Barça tindria un entrenador tan desconegut, que només Julio Maldonado i els seus deixebles avançats en podien dir tres coses.

Sandro Rosell, doncs, feia una aposta singular, atrevida, gens fàcil. Tan arriscada, de fet, que pot marcar el final del seu primer mandat i la possibilitat, o no, de ser reescollit el 2016. Rosell, certament, sembla que, aliè al corrent d'impopularitat que té a les xarxes socials, decideix prendre decisions valentes i amb una certa tendència a complicar-se la presidència. Des de proposar l'acció de responsabilitat contra l'anterior junta fins a fitxar un entrenador que no parla català (a Martino se li retreu també aquesta característica lingüística que no s'havia exigit en casos precedents), està resultant un president que desgasta la seva imatge mentre creu que defensa la del Barça.

Al Sandro se li diu neonuñista amb la voluntat, esclar, d'insultar. En les ganes d'endreçar la caixa, de mantenir la independència del club, en el fet de no comunicar prou bé la gestió (Toni Freixa i Xavier Martín no l'ajuden prou) i de no témer els enemics, per gegants que siguin, sí que hi trobo semblances. Esperem que Martino no es converteixi en el seu Robson, que rebia mocadorades tot i guanyar per 6 a 0.