Sharpe, un dels nostres / La relliscada

Sharpe, un dels nostres

Ell mateix n’hauria fet una novel·la i nosaltres, amb el que li ha passat després de mort, ens hi hauríem partit de riure com a lectors. L’autor de Wilt, que va morir a Llafranc farà dos estius, volia que l’enterressin a l’església de Northumberland. Contra la seva voluntat, la dona i les tres filles van decidir incinerar-lo. Les cendres, com la seva herència, es van dividir en dues parts. Els drets d’autor, els béns immobles i la meitat de les cendres van quedar per a les filles i la vídua; l’altra meitat de les cendres, les màquines d’escriure, les de retratar, les pipes, els dietaris, els manuscrits, les fotografies, la paperassa i un munt de documents en dotzenes de caixes va ser el llegat que el mateix Sharpe -en testament hològraf que va empipar molt la família britànica- va deixar a Montserrat Verdaguer. Ella havia començat sent la seva doctora casual per una grip i, durant els divuit anys a Llafranc, va esdevenir molt més que la seva mà dreta, que la que li endreçava el caos. A vegades, quan en un rampell d’autor sorrut Sharpe tirava al foc els capítols que havia estat teclejant, la Montserrat tenia cura de recuperar-los i fer-ne còpia. Ara que la doctora Verdaguer ja no ha de vetllar per la salut del sarcàstic Tom sinó pel seu llegat i la difusió de la seva obra, ha aconseguit arrencar la Fundació i redactar una biografia completa que va agafant forma. El 1992, després que Sharpe escrivís onze novel·les en onze anys, i en ple bloqueig literari, l’agent Carme Balcells li va recomanar que deixés els estirats de Cambridge i vingués a passar unes setmanes a la Costa Brava. Sharpe es va instal·lar a l’Hotel Llevant i ja mai més no es va moure de l’Empordà. Ara podem dir que, finalment, s’hi quedarà per sempre. La Fundació Tom Sharpe, després de molts esforços, ja treu el nas. Una bona notícia.

La relliscada

Tom Sharpe també s’hauria divertit escrivint una novel·la sobre el que ha passat al Macba en l’última setmana i que ha acabat amb la dimissió del seu director, Bartomeu Marí. Un home preparat per al càrrec, que nomenen el 2008 i que, des del primer pressupost, cada any ha de passar amb menys per a un museu que vol ser referent mundial en l’art contemporani, atractiu turístic i model cultural per a l’educació dels nens de batxillerat que hi van d’excursió. Un director que sap trobar l’equilibri -mai fàcil en art- entre el que és popular i el que és elitista, que pensa en l’oferta que li interessa a la ciutadania i que, per tant, entén per a qui es fan els museus: per als usuaris. Un gestor que, malgrat les retallades, sap enriquir el patrimoni contemporani públic i que posa en valor el fons propi, potser lluny del que mereix Barcelona però gens menyspreable. Un Bartomeu Marí que s’inventa un passi anual per al Macba gràcies al qual, per només 12 euros, hi pots anar sempre que vulguis. I de cop i volta, a la vigília de la inauguració de La bèstia i el sobirà, decideix que es cancel·la l’exposició perquè no té nassos d’exposar una obra, de mides humanes, on el rei Joan Carles escup julivert per la boca mentre és enculat per una dona i un gos. Segons l’autora, Inés Doujak, la seva escultura “juga a subvertir les relacions de poder”. Potser per un excés de prudència, per ser més monarca que el rei o per un tic censurador que li desconeixíem, Marí es carrega l’exposició, dóna explicacions poc convincents, fa marxa enrere i, finalment, com en un vodevil escrit amb pressa, s’exposa l’obra, ell dimiteix, fulminen els comissaris i s’engega un concurs públic per buscar un director nou. Com em va dir algú que la toca bé en la cultura del país, “la polèmica, al final, ha portat el doble de gent a l’exposició: en comptes de 24 hi han anat 48”. Que no es perdi mai la ironia.