Publicitat
Publicitat

La CUP i els únics valents / Llarena i l'imperi de la llei

La CUP i els únics valents

Tres mesos i un dia després de les eleccions, la Generalitat continua sense president. Sembla una condemna i ho està sent. Més enllà dels moltíssims costos personals -empresonats, exiliats, imputats i acomiadats-, el càstig del 155 ha tornat Catalunya molt enrere en drets i llibertats. Trigarem a saber quants anys hem reculat per haver volgut anar cap a una República precipitada. Ara tocaria governar i demostrar que la majoria independentista recupera l’executiu i aconseguir, ja, que la Moncloa deixi de manar en les nostres institucions. Però la CUP, mitja hora abans de començar el ple, va decidir que no enviaven el 155 a la paperera de la història. A partir d’aquí, la jornada per a Turull era un tràngol llarg d’empassar. La corbata del candidat feia moiré, metàfora de la Catalunya desdibuixada. El discurs va ser llegit amb entonació notarial i el programa de govern el podia haver escrit Santi Vila. Segurament, però, el to autonomista era l’únic possible a la vigília de la visita al Suprem. En el discurs d’una investidura esguerrada, Turull va estar millor en les rèpliques que en les propostes. Va citar Muriel Casals: “La millor resposta és el somriure”. I ho va dir sense mitja rialla. Ahir no era el dia. La CUP, fidel a la seva lògica, va votar per demostrar que són els únics valents. Però aquesta veritat absoluta que s’atorguen quatre diputats va més enllà de l’orgull i s’acosta a la supèrbia. Cap ganes de riure. Un altre dia trist. Convocar el ple per perdre’l és un gol en pròpia porta que l’independentisme de bona fe ni entén ni es mereix.

Llarena i l'imperi de la llei

Mariano Rajoy, a falta de política, tira d’unes quantes fórmules comunicatives que ha aconseguit repetir aixecant els ulls del paper. N’hi ha una que ens dedica cada dia: l’imperi de la llei. Davant d’“ ensoñaciones independentistas ”, imperi de la llei. Si finalment s’albira un nou Govern, avisa que estarà sotmès a l’imperi de la llei. No hi ha intervenció sense el recordatori pertinent. En el seu imperi decadent, de perillosa involució democràtica, el que es practica és una justícia feta a mida, que s’inventa uns fets violents que no van existir per arreplegar un grapat de caps de turc, arruïnar-los la vida i fer-los servir d’espantall perquè els que volen la independència d’Espanya no tornin a tenir la mateixa temptació. Em recorda aquell anunci de Factor Energia que sentim cada matí a la ràdio. La falca diu que quan tots els clients ens hàgim passat al seu producte, aleshores deixaran d’emetre l’anunci. Quan no quedin independentistes, en Rajoy haurà acabat la feina. La seva estratègia, però, té un efecte bumerang. La meitat dels catalans ja han dit, emocionalment, adeu per sempre.

Rajoy s’omple la boca de l’imperi de la llei, però ell en practica una altra. És la llei del més fort. Hi ha un jutge que l’aplica amb ganes de rabejar-s’hi. La penúltima prova la vam tenir ahir quan la sala penal del Suprem va mantenir Joaquim Forn a la presó –on l'havia enviat Pablo Llarena– en contra, fins i tot, del criteri de la fiscalia. L’últim exemple em temo que el tindrem avui. Embolica que fa fort. Que emboliquin, que ens fa forts.

Etiquetes