08/04/2011

Una Versió de la vida/Twitter té pressa

3 min

Una Versió de la vida

L' EGM, molt menys fiable que el Baròmetre però molt més influent, va dir ahir quins són els programes de ràdio més escoltats dels últims tres mesos. RAC 1 és líder però El m atí de Catalunya Ràdio és el programa més escoltat. El frec a frec entre el Fuentes i el Basté, el càlcul i la vitalitat, però no és l'única anàlisi interessant a fer. A la tarda, per exemple, no hi ha color. Toni Clapés és, des de fa anys i panys, el líder indiscutible. Abans a Catalunya Ràdio, des de fa un temps a RAC 1, ja li poden anar posant contrincants a les emissores de la competència que l'equip del Versió ho esmicola tot.

El seu encert, al meu entendre, és que cada tarda troba el to, marca el ritme i encerta en els continguts. I això, multiplicat per tres hores, cinc dies i tretze temporades només s'aconsegueix si se'n sap molt i tens un bon equip. Les casualitats, després de 3.000 programes, no existeixen. Els 170.000 oients diaris no ho són per generació espontània. Marcel·lí Virgili, Montse Llussà i Joan Spin, gairebé tota l'estona en antena, són els tres mosqueters perfectes perquè D'Artagnan es pugui lluir. I Clapés, enmig d'aquesta representació coral, sap treure el floret per seduir amb els temes frívols, sap lluitar amb l'espasa quan es tracta d'explicar notícies serioses (conseqüències de Fukushima, una vaga de controladors) i, quan convé, sap clavar l'estocada amb un comentari àcid, definitiu. Ni es pilota amb el poder, ni es casa amb l'oposició, i es mulla tant com convingui.

La Versió de la vida del Clapés es fa escoltar perquè diuen coses. I les diuen amb un somriure. Amb un bon to, la crisi i els drames es temperen. I els oients que hi estem enganxats, ho agraïm. Vivim més feliços.

Twitter té pressa

Sí, ho confesso. Hi vaig entrar, de puntetes, abans de Nadal. Qualsevol novetat tecnològica me la prenc amb prudència i deixo que sigui algun familiar, més agosarat, qui la testi primer. La meva recança és doble si, a més a més, porta l'etiqueta xarxa social. Però vaig dir que sí, més per passejar-m'hi i fer el tafaner que no per escriure. Fins ara m'he sabut mantenir fidel en aquesta proporció, tot i que reconec que he fet més piulades de les que mai hauria apostat. De mitjana, dues al dia.

No faré el mec, ara, enumerant les virtuts d'un fenomen que és una pandèmia que s'estén, dia a dia, en progressió geomètrica. El que sí que vull destacar és que, ara per ara, a Twitter li trobo molt pocs defectes. Però n'hi ha un que m'amoïna. Twitter, com a mitjà d'informació que també és, té massa pressa. Vol dir les coses massa ràpid. Tant se val que la font sigui un mitjà de comunicació que segueixes o un amic de qui t'has fet follower i que té la informació perquè l'ha rebut d'algú altre. A Twitter, les notícies et troben i és més molt més immediat que la ràdio i que internet.

Ara bé, la pressa té un risc. El matí que a Castelldefels mor un agent de seguretat a l'estació de tren, les causes, segons les piulades inicials, tenen poc a veure amb el que després s'ha sabut que va passar. Quan s'escapen dues llobes del seu tancat del zoo (que al final només era una), les bèsties, segons Twitter, ja s'havien escapat del recinte del parc, les buscaven pel Born i, gràcies a algú que es va confondre i a massa gent ho va retuitejar, a la Boqueria ja corria la brama que els podia atac un llop.

Quan la pressa esdevé precipitació se'n ressent la fiabilitat. I és aleshores quan Twitter s'ha d'agafar amb guants de làtex, profilàctics.

stats