Publicitat
Publicitat

Avui me n’aniré de casa

La Claire ho havia amenaçat moltes vegades. Un dia us llevareu i no hi seré, els deia als seus pares. Tots entenien que els volia fer sentir malament per alguna discussió que, en calent, havia alterat la pau familiar a prop del Sena. El primer dia, després que els pares li diguessin que a mitjanit havia de ser casa tant si neva com si plou, la rebequeria de la Claire els va arribar a espantar. Van dormir amb l’orella dreta per si sentien l’espetec de la porta. Després de tantes amenaces velades, però, els seus pares van acabar per no fer-ne cabal. Era com aquell conte que li explicaven de petita. El del pastor d’ovelles que estava tan avorrit que baixava al poble i, a crits, demanava auxili perquè venia el llop. La bona gent corria a ajudar-lo però el llop no hi era. I així cada dia fins que el pastor va cridar que havia tornat el llop, ja ningú no li va fer cas i la matança d’ovelles va ser tan esgarrifosa que encara se’n parla ara.

La Claire es va venjar en diumenge. Va dir-los que tocaria el dos i no li van fer cas. De nit, va omplir la maleta amb roba per a quatre dies, va agafar el raspall de dents, el carregador del mòbil, els preservatius que quedaven a la capsa i un mapa de la Costa Blava. A quarts de quatre del matí, el Laguna del seu amic la va recollir a la porta de casa. Quan els pares es van llevar, la Claire i la seva parella ja passaven per Lió, camí de Niça. Al marbre de la cuina, els havia deixat una carta. En les següents setmanes, potser la van llegir vint vegades cadascú.

“No tinc res contra vosaltres, pares. Però ha arribat el dia, avui sí, de desaparèixer. Ni que sigui per un temps. Aquesta casa em cau a sobre. De fet, és la vida que m’hi cau, en aquestes parets. Me les conec massa. Cada racó, cada armari de la cuina, els coixins del sofà, el mirall d’un lavabo que estic farta de compartir. Tot és massa conegut. Cada vegada que obrim la boca ja sabem què direm. Per les coses petites o per les importants, que són les que menys es toquen a la nostra família. En cap cas, però, no hi ha mai sorpreses i les vostres rutines no vull que siguin les meves. He decidit que els vostres desenganys no poden ser els meus. Ja no soc una nena i hi ha massa causes a salvar al món perquè m’encomaneu la vostra apatia del dia a dia. Les petites misèries. A vosaltres us donen corda però a mi no sabeu com m’enerven. No vull que res del que dic aquí, en una carta que escric ràpid però que he rumiat moltes vegades, soni a retret. Sé que tot ho heu fet a fi de bé i que m’heu protegit i no voleu que res em disgusti. Però als disset anys ja puc pensar i viure per mi mateixa. Si me la foto, me la vull fotre sola. Si m’equivoco, que sigui amb el meu criteri i no amb el vostre, que ha quedat desfasat. Estigueu tranquils. No sortiré del país. Me n’he anat amb un amic que és més gran que jo, que sap conduir i només tenim ganes de passar-nos-ho bé. Vosaltres també vau ser joves, us en recordeu? Sembla que faci molts anys, però no en fa tants. Encara que soni estrany, us estimo i em sabrà greu que us preocupeu per mi, tot i que sé que serà inevitable. No em busqueu. No patiu. Estaré bé. I recordeu que a finals de mes m’heu de matricular a primer de ciències polítiques”.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT