Saber llegir / Saber morir

Saber llegir

Una setmana després del 21-D, els resultats ens han dit moltes coses. Els catalans volen que el president sigui el que era, que la majoria parlamentària continuï sent independentista i que, per tant, ningú ens vingui a imposar una altra cosa del que nosaltres vam decidir el 27-S de fa dos anys. Els catalans també volen que el primer partit del país sigui Ciutadans, el contrapès útil a l’anhel sobiranista que aplega el 47,5% del total dels vots. Sembla que el trencaclosques es complica però, en canvi, la imatge del puzle diu que som, pràcticament, allà mateix. Els tres partits independentistes han guanyat 100.000 vots en dos anys (d’1.966.508 a 2.063.000). En aquest mateix període, la suma de Cs i PP n’han guanyat 200.000 (d’1.085.557 a 1.286.207), mentre que el PSC puja els milers de vots que baixa Podem. Aquestes eleccions excepcionals, convocades per un Rajoy que s’ha enfonsat a Catalunya, han servit per a poca cosa més que per evidenciar la polarització de la societat i un nou fracàs de les empreses d’enquestes. Ningú va preveure el clam per Puigdemont.

El president va tenir un bany de masses a la insòlita manifestació de Brussel·les, un reconeixement rotund a les urnes i ara, amb la vergonyosa dificultat per ser investit sense ser empresonat, haurà de saber llegir el resultat i governar de manera conseqüent. No serà gens fàcil, però se li ha d’exigir a ell i a l’executiu que formi. Aparcada la via unilateral, caldrà governar, governar bé, governar bé durant quatre anys i fer-ho, sempre, sense sectarismes. Tocar de peus a terra i, encara que costi, amb l’autoritat moral i política restituïda, mirar més endavant que enrere. No se m’acut una manera millor de seduir els ciutadans de Catalunya. No veig una fórmula millor per a això que en diuen “eixamplar la base”, que vol dir ser més del 50% el dia que es faci el referèndum.

Saber morir

El procés -el personal i intransferible- s’acaba de cop i volta, quan deixes de respirar. El recorregut individual de cadascú per aquest món de paisatges magnífics, d’injustícies humanes i d’estones de riure i plorar s’acaba amb la mort. En els últims dies hem llegit dues declaracions que ens alerten d’una de les xacres principals de la nostra societat. No parlo d’un plat de pasta de ranxo i tres croquetes que els donen per sopar a uns policies la nit de Nadal. Bon profit. Em refereixo a la solitud i l’abandonament de molts dels nostres avis en l’últim revolt de la seva vida. D’una banda, el jutge valencià Joaquim Bosch explica: “Cada vegada em passa més, com a jutge de guàrdia, trobar-me amb cadàvers d’ancians que fa molts dies que són morts, en avançat estat de descomposició”. Arran de les seves paraules, treballadors de funeràries i metges forenses han confirmat aquesta estadística tan invisible com creixent. D’altra banda, Antoni Bassas entrevistava per a l’ARA el bomber Joan Granizo i, en el mateix sentit, el professional explicava la quantitat de vegades que han d’entrar en un pis on un avi porta molts dies mort, sense que ningú l’hagi trobat a faltar. Quanta, quanta pena. La sociologia ens dirà, amb xifres d’envelliment de la població a la mà, que aquest és un problema que anirà a més. La psicologia ajudarà a consolar familiars que, a misses dites, tindran el remordiment de no haver estat a l’altura. I la política? Què fa la política per resoldre aquest problema de primera magnitud? Res de res. No van preveure que la gent visqués tant, l’esperança de vida es va disparar mentre ells engreixaven la maquinària del partit, no ho van planificar, no ho van saber organitzar i ara ja estan desbordats. I, encara pitjor, se’ls en fot. Total, els que són refotudament vells, els de la cinquena edat, ja no els poden ni votar.