Els dos guanyadors / Els dos perdedors
Els dos guanyadors
La realitat s’imposa. Ara sí que tenim un mapa de la voluntat dels catalans en alta definició. El Procés no s’atura però, alhora, l’independentisme ha fet créixer el fenomen Ciutadans fins a convertir-lo en el primer partit al Parlament. La guanyadora de la nit és Inés Arrimadas, en vots i en escons. En aquesta legislatura, però, no podrà ser la presidenta de tots els catalans. De fet, el 27-S Ciutadans i el PP sumaven 36 diputats i ara en tindran 40. Amb un rècord de mobilització, la pinça espanyolista ha pujat però no gaire. Això sí, Arrimadas s’ho ha emportat tot en el bloc constitucionalista. Ella ha estat el vot útil i, pel que sembla, Albiol l’inútil; i a Iceta les selfies no li han servit de res. Els vasos comunicants entre nacionalisme català i nacionalisme espanyol els han deixat tots allà mateix.
Carles Puigdemont, en canvi, podrà continuar sent president de la Generalitat. La seva llista ha tret més vots que la d’ERC, en una sorpresa que no havia previst cap enquesta ni d’aquí ni d’allà en les últimes setmanes. D’aquesta manera, a l’hora de tornar a seure a la taula del sobiranisme, Puigdemont tindrà la força per fer allò que sempre ha repetit en campanya: restablir el govern que va ser cessat per Mariano Rajoy. Com va profetitzar Elsa Artadi, directora de campanya de Junts per Catalunya, “el 155 morirà a les urnes”. Cap independentista no ha deixat de ser-ne. També s’evidencia, però, que a l’independentisme li costa trencar amb claredat el sostre dels dos milions de vots. Catalunya és carn o peix. Les mitges tintes s’han fos i caldrà, a partir d’avui, que tots els que es considerin guanyadors, perquè tenen més vots que ningú o perquè tenen el govern, moguin les peces sense esperit de revenja, pensant en tots els catalans que ahir vam votar civilitzadament, en una altra lliçó d’orgull i maduresa.
Els dos perdedors
Ahir, després de votar, li preguntaven al candidat del PP si acceptaria els resultats. I a García Albiol se li escapava un “depèn”, per acte reflex, que denotava els seus estranys tics d’interpretació democràtica. La realitat és que les urnes han dut el partit que ha implantat el 155 a l’últim racó del Parlament amb els seus pitjors resultats a Catalunya. Ahir, Rajoy, des de Madrid, veia com els independentistes muntaven la festa de la reedició de la majoria i Ciutadans celebrava -a la plaça Espanya, com pertoca- el seu èxit sense precedents. El segon perdedor de la nit va ser el PSC. Miquel Iceta, ahir sense ganes de ballarugues, s’aferrarà a la dada que ha esgarrapat algun escó que no tenia. No era difícil. Després dels pitjors resultats de la història del PSC, només podia anar amunt. Això sí, l’efecte Borrell -un estirabot cada dia, una barbaritat a cada míting- li ha frenat la possibilitat de convertir els socialistes en una pista d’aterratge per a una centralitat que ha quedat òrfena. Ni els exvotants d’Unió, ni els moderats santivilescos -que no sabien a qui votar- no s’han trobat còmodes amb Iceta per culpa d’un Borrell tan amortitzat com passat de rosca.
Pels resultats d’ahir, i amb permís de la CUP, sembla que hi haurà govern sobiranista i ens estalviarem noves eleccions a la primavera. Durant una temporada, doncs, deixarem sense feina la Junta Electoral Central, aquesta nova Inquisició que ha prohibit un color, ha tancat fonts, ha prohibit paraules que definien persones i governs legítims, ha ficat el dit a l’ull a TV3 d’una manera sistemàtica i, en el súmmum de l’absurd, ha fet retirar pancartes on hi deia “Democràcia”. O, a seques, “Llibertat d’expressió”. Ahir Catalunya es va expressar i va posar cadascú al seu lloc. I, per dir-ho ras i curt, som on érem fa dos anys.
