La gran mentida d’estat / Sacrificaràs un català

Periodista i escriptorLa gran mentida d’estat

L’ARA ha muntat, per dilluns, una taula rodona sobre les fake news que inventen i distribueixen les xarxes. Però, i les mentides d’estat? Posem-nos en la pell de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Els jutges, de l’Audiència i del Suprem, es basen en atestats que ha redactat la policia a la seva conveniència, al marge de quina fos la realitat al davant de la seu d’Economia el 20 de setembre. On hi havia pau hi van veure violència. On hi havia crides a la calma hi van veure rebel·lió, sedició, odi... La presumpció d’innocència, en casos de pensament sobiranista, ja és una relíquia que no es porta. La raó ja no serveix ni com a element de defensa. Han capgirat la realitat. Han construït un guió perfecte de relat fictici, ordit des de tots els flancs i amb col·laboradors necessaris. A les directrius polítiques s’hi suma l’estament judicial, el rei, la patronal i uns mitjans que, de manera tan coordinada com allunyada de l’ètica, han amplificat la postveritat. És a dir, la mentida institucionalitzada. El paper d’estrassa d’Atresmedia, TVE i gairebé tots els diaris que es pensen des de Madrid serà, d’aquí no gaire, matèria per a una tesi doctoral sobre la manipulació. No els interessa explicar què va passar el 20-S o l’1-O sinó remar a favor de la unitat d’Espanya i de la canya als catalans, que als polítics els dona vots i als mitjans els porta audiència.

Per cert, ¿no us sembla que han passat molts segles des d’aquella manifestació amb espelmes per la Diagonal que va omplir de cera la calçada fins a convertir-la en una pista de patinatge? Era un clam per la llibertat de Cuixart i Sànchez. Era el 17 d’octubre. Porten quatre mesos en presó preventiva acusats d’uns fets que s’allunyen molt de la realitat. Però de tant repetir-los, esbiaixats i falsejats, quedarà per a la història que dos homes de pau eren, pràcticament, terroristes. La consigna és perpetuar aquesta idea.

Sacrificaràs un català

Dues investidures, una de simbòlica. Un president aquí i un president allà. Tot això no acaba de convèncer ni els convençuts per la causa independentista. Hi ha gent que va votar la llista del president que, amb la necessitat de deslliurar-nos del 155, tampoc no troba que sigui la solució més enraonada. Tampoc a dins dels partits que han de formar govern ho veuen com la millor solució. Esquerra Republicana, amb el seu president a la presó, no es vol enganxar els dits amb l’última pensada de Puigdemont. Les negociacions no són fàcils i les divergències surten, minut a minut, als diaris digitals. I, quan semblava que es tornarien a trepitjar l’ull de poll, sorgeix un element que cohesiona. Soraya Sáenz de Santamaría, en resposta a Joan Tardà, deixa anar l’estirabot de la setmana: “¿Tanto cuesta sacrificar a un catalán cuando han sacrificado ustedes a sus empresas, a sus servicios y a su bienestar?” Sacrificar un català. Tal qual. Total, per un Puigdemont menys, què hi perdem? Frase ofensiva, desvergonyida i desafortunada de l’encara vicepresidenta de Rajoy.

El corró del 155 no permetrà, ni del dret ni del revés, que s’investeixi Puigdemont, per més que sigui la voluntat majoritària del Parlament. Ells tenen la necessitat de “sacrificar un català”. O en tindran cinc a l’exili i quatre a la presó. O, potser, per dir-ho en els seus termes, els catalans sacrificats aviat seran una dotzena, o vint, o trenta, a mesura que, en la macrocausa judicial que arriba, vagin declarant davant de Llarena, el jutge que prejutja. Però aquesta privació de llibertat no aturarà més de dos milions de ciutadans que mai no tornaran a sentir-se espanyols. I menys encara a la força. En comptes de seduir, han decidit trepitjar, humiliar i voler mig país agenollat. Han triat l’opció equivocada, per bé que ells creuen que és la bona. Com voleu que no ho vegin així si en el càntic de l’“¡A por ellos!”, en comptes d’un delicte d’odi, hi veuen una festa?