22/08/2017

Quan ja em pensava que era gran

3 min
Quan ja em pensava que era gran

Quan ja em pensava que era gran vaig demanar dormir al llit dels pares. Havia estat l’estiu que havia fet onze anys i l’any que, per primera vegada, havia fet dues coses d’aquelles que marquen un abans i un després. D’una banda, havia anat a peu, tota sola, pel carrer. El tram escollit, i consensuat amb la família, el sabia de memòria de fer-lo centenars de vegades de la mà d’un d’ells. Vaig triar anar de casa nostra a l’apartament de l’àvia, davant la platja. De la Geltrú a Vilanova, fins a Ribes Roges. Un passeig que acostumàvem a fer en vint minuts, vaig trigar-ne -pel que em van dir després- uns quinze. Suposo que les ganes de viure i de sortir-me’n em van fer caminar ràpid i mirar sempre endavant. L’àvia, des del balcó, em va saludar amb la mà quan encara em faltaven set palmeres per al seu portal. Segur que l’havien avisat. Li devien fer un whatsapp i devien dir-li ara surt la nena. Els pares, en aquestes coses, acostumen a fer trampes. Els avis són, sovint, els còmplices necessaris. Encara em va fer sentir més gran agafar un avió tota sola per anar a Astúries. Tota sola, sense cap ganàpia, però amb dues amigues de l’escola. La Sara tenia uns avis que eren de Careses, vivien allà en un casalot enmig d’un verd que no te l’acabaves i van deixar que la seva neta, l’any que en va fer onze, convidés dues amigues per passar-hi una setmana. Ens vam sentir escollides quan la Sara ens va dir, a la Cristina i a mi, si hi voldríem anar. Recordo que em vaig fer la maleta tota sola. No vaig deixar que ningú m’ajudés i també recordo els nervis de la nit abans de marxar. Vaig dissimular per no preocupar ningú, perquè la il·lusió podia més que el neguit i perquè no era qüestió de demostrar, en aquell moment, que feia ni un sol pas enrere. A l’avió -la Cris a la finestra, la Sara al mig, jo al passadís- vam jugar a cartes. Les partides d’Uno van allargar-se perquè van tenir-nos una hora llarga a la pista abans d’enlairar-nos. Un cop al cel, vaig treure un paper i vam dibuixar com crèiem que, de grans, tindríem els pits. Vam riure molt. I encara ho fem ara, vint anys després, quan quedem i, a mig sopar, trec el dibuix i el poso al damunt de la taula. He de dir que ens hi vam acostar prou.

L’estiu que vaig fer onze anys em vaig pensar que ja era gran. Vaig anar a peu tota sola i vaig viatjar sense els pares. I, tot d’una, una furgoneta va pujar a la calçada de la Rambla, va envestir tants vianants com va poder i va matar moltes persones. Un atemptat terrorista a Barcelona, no a la quinta forca, no a Manchester després d’un concert de l’Ariana Grande, no a Niça, ni a París. A Barcelona. Vam tenir la tele posada fins a la matinada. Hi sortia tot de gent -autoritats, analistes i gent de debò- i deien que no havíem de tenir por. I ho repetien l’endemà, a totes hores. I notava que molts ho deien però no s’ho creien. Aquella nit vaig demanar si podia dormir amb la mare. El pare va canviar els coixins i es va instal·lar al meu llit. Recordo que s’hi va passar tres o quatre nits. Encara ara, quan baixo a Barcelona, tants anys després, no hi ha vegada que vagi al Poliorama o passi pel pla de l’Ós i no pensi en el dia que, abans d’apagar el llum, li vaig dir una cosa a la mare. “Avui ha estat el pitjor dia de la meva vida”.

stats