Pilotes? Que en són de bones / Un curs excepcional

Pilotes? Que en són de bones

Un dia la meva filla em va ensenyar la reacció d’un nen mallorquí en veure una paella plena de mandonguilles. El seu “Hòstia, pilotes? Que són de bones... M’encanten!”, em va fer riure, com a tothom que sent l’expressió d’en Miquel Montoro. Aquest adolescent de tretze anys, que fa vida de pagès a Sant Llorenç, s’ha convertit en un youtuber amb centenars de milers de seguidors. Sent tal com raja, s’ha ficat tothom a la butxaca pel que explica (com se sembren les patates, com distingir les taronges dolces...) i per com ho explica, amb veu aflautada, ric de llenguatge i amb una espontaneïtat desacostumada. Davant del seu èxit viral, el van convidar a un programa de televisió on es riuen del mort i del qui el vetlla. A La resistencia del David Broncano, el noi es va haver de justificar: “Yo hablo el mallorquín. El castellano a mí no me va un poco bien... Oiréis un par de barbaritats”. Aquella nit, en Miquel Montoro va eixamplar la base. De mica en mica, li van fer veure que enraonant en castellà tindria més públic potencial i, de cop i volta, divendres passat, ens va sorprendre amb el vídeo que no ens esperàvem: “Com que hi ha més persones de parla castellana que persones que parlin català, i nosaltres entenem el castellà perquè ens l’ensenyen a l’escola, he decidit fer-ho en castellà”. La rendició, consumada. La llengua materna, a la butxaca. El català, de nou, condemnat a la segona divisió lingüística. A partir d’aquí, l’allau de comentaris contra aquesta decisió personal –amb algun rerefons patrocinat– ha estat excessiu, cruel i vergonyós. Estem parlant d’un nen, que sí que deu ser el youtuber més famós de Mallorca, però que té 13 anys. Després de cinc dies de polèmica, Miquel Montoro ha fet marxa enrere i ha trobat, potser, el punt just. En el seu últim vídeo, Agafam patates, torna a parlar en mallorquí i està subtitulat en castellà. Una bona solució. Un exemple interessant per als nostres polítics.

Un curs excepcional

Mai no plou a gust de tothom. Si les escoles no reobren, malament. Si obren per quinze dies, també. Així que el conseller Bargalló ha rebut el vistiplau del Procicat per reobrir les escoles, a partir de l’1 de juny, en els territoris que estiguin en fase 2, les crítiques s’han estès més ràpid que el virus. Certament, per quinze dies de curs –voluntari– s’obliga ara a un correm-hi tots que sembla precipitat. A les escoles se’ls demana unes adequacions exprés que, quan es va al detall, és un fes-t’ho com puguis. Es concreta poc i algunes coses que sí que es precisen són impossibles de complir. ¿Com fas que els nens de 3 a 6 anys mantinguin dos metres de distància entre ells? Com més grans són, menys problemes... però aleshores ¿com dupliques el nombre d’aules? I de professors, quants en faran falta?

El més greu no és tant aquest final de curs, que es passarà com es podrà, sinó tot el curs que ve. A banda de planificar, contractar personal, trobar espais en llocs per poder engegar al setembre en condicions, caldrà tenir enllestit el pla B per al moment que –a la tardor– el covid-19 torni a fer-se massa present. El curs que ve serà el més estrany de les nostres vides, però tenim un repte i és a les nostres mans. Podem fer, entre tota la comunitat educativa, que aquest curs excepcional (diferent, gens comú) sigui excepcional (que d’aquí uns anys puguem estar orgullosos de com ho vàrem fer el curs 20-21). Per aconseguir-ho, caldrà una bona dosi d’intel·ligència, de la de tota la vida i de l’emocional, que és l'única imprescindible. Això vol dir que, durant tot el curs que ve, caldrà posar-hi més generositat, imaginació i solidaritat que mai. I bona voluntat i molts sobreesforços. Per part de tot el professorat, de pares i mares, dels gestors, dels alumnes, del Govern i dels sindicats. Pel que he sentit en quaranta-vuit hores, no sembla que tothom estigui disposat a jugar-hi tan a fons.