No calen raons per riure / Desqualificacions personals

S’ha de condemnar i prou, sense matisos. De cap mena. En cap cas

XAVIER BOSCH
XAVIER BOSCH Periodista i escriptor

No calen raons per riure

De tant en tant, hi ha un debat que retorna amb la constància de les onades a la sorra. Unes caricatures de Mahoma, una portada d''El Jueves', un acudit del senyor Bohigas a la ràdio o mocar-se amb una bandera a la tele són l’excusa per posar els límits de l’humor a la taula de disseccions. Aleshores, tot d’una tornem a discutir sobre de què es pot fer broma, què és políticament incorrecte i on posem els topalls a la llibertat d’expressió. Les línies vermelles de l’humor, però, sempre analitzades per dalt. Per què, en canvi, no ens preocupen els límits per baix? Trobo que cada vegada riem menys. Esclar que depèn del tarannà, de les circumstàncies i del moment de cadascú, però, globalment, tinc la sensació que la generació dels nostres avis reia molt més que nosaltres. Eren gent que havia sobreviscut a la guerra, havia patit la postguerra, les misèries del racionament, la dictadura més repressora i tenien moltes menys comoditats i facilitats que nosaltres. I, en canvi, tenien la rialla més a punt. El sentit de l’humor arreu, ni que fos com a arma de supervivència. Una conversa, una broma, un acudit, un comentari sarcàstic, un recitar el “Castello perdutto entre bosquis i jardinos”... Tot s’hi valia per pixar-se de riure. Amb ganes, sense vergonya, sense tapar-se la boca. Del mort i de qui el vetlla. Ara no. D’acord que l’actualitat és la que és, esclar que molta gent pateix i que un mem al grup de WhatsApp ens arrenca un somriure. Però, sovint, tinc la sensació que anem per la vida amb cara d’espessos. Tot és sempre seriós, no fos cas que algú es divertís i penséssim que és un frívol. A Netflix mateix –l'última moda– busques una sèrie que et distregui i tot és d’una transcendència audiovisual que t’encarcara. “Smile, without a reason why” diu aquella cançó de 'La vida és bella'. És un bon consell. Riguem, amics. Els drames ja venen sols.

Desqualificacions personals

El president del Parlament, Roger Torrent, ha hagut de demanar seny als cent trenta-cinc diputats. Setmana rere setmana, la falta de respecte ha anat a més i ha acabat desbordant la lògica discrepància d’idees i de posicionaments. Les acusacions de colpistes dels uns i de feixistes dels altres han derivat en greus desqualificacions personals i d’aquí, a l’insult, només hi hagut un graó. Inadmissible enlloc, i menys encara en seu parlamentària. L’incident entre Ruben Wagensberg (ERC) i Carlos Carrizosa (Cs) va ser la gota que ha fet vessar el vas. “Ens veiem fora” no és una expressió pròpia de la dialèctica política. És, a banda d’un desafiament a la violència, una amenaça de buscabregues de pa sucat amb oli. No ens serveix l’explicació, com denunciava ahir Roger Torrent, que per a alguns diputats l’hemicicle s’hagi convertit en un plató de televisió on busquen la contundència del seu missatge. Aquest és un fenomen imparable dels nostres temps, de microespectacles sense matisos ni contextos. El que cal és aplicar el reglament de la cambra al peu de la lletra i aplicar el codi de conducta dels diputats. I sancionar i expulsar qui sigui, si aquesta és la manera d’escanyar els insults. O recuperem les formes o, altrament, la tensió parlamentària serà la guspira que donarà arguments per traslladar la tensió al carrer. No ens podem permetre que ningú contribueixi a donar corda a l’espiral de l’odi. Fora de la Ciutadella, ja hi ha massa escenes que no ens agraden. Igual de condemnables són la pintura groga a casa del jutge Llarena o les pintades a la botiga de la mare del Rivera que trobar un “Jordi Borràs muerto” o “Que vuelvan los GAL” a la persiana d’una seu de la JERC. No ens serveix que la consellera de Justícia digui que una pintada a casa d’un jutge “és un cas aïllat”. S’ha de condemnar i prou, sense matisos. De cap mena. En cap cas.