ZP mata mosques a canonades

Exagerat, desmesurat i aterridor. Recórrer al poder militar per resoldre un conflicte laboral és haver perdut, definitivament, el criteri, el control i la mesura. Zapatero, que va arribar al poder com a Bambi i en sortirà en globus com en Philieas Fogg, ha decidit allargar l'estat d'alarma fins al 15 de gener. Per més mà dura que la ciutadania reclamés contra l'indecent xantatge dels controladors aeris, el fet de sotmetre el personal civil al control castrense és insòlit a l'Europa moderna i es pot dir que fa trontollar els fonaments de la democràcia. Aquest fet és, al meu entendre, més greu, més profund i menys anecdòtic que els centenars de milers de passatgers afectats pel tancament de l'espai aeri amb qui em solidaritzo, de cap a peus, amb la seva indignació.

Si decretar l'estat d'alarma ja va ser una mesura desproporcionada (per bé que va servir per restablir una certa normalitat als aeroports), allargar la militarització d'un estat, per si de cas, és l'evidència que Zapatero ja no toca ni quarts ni hores.

Tant se val que César Cabo, el guaperes que dóna la cara pels controladors, hagi garantit de paraula que per Nadal el seu col·lectiu no es mourà de la cadira ni per un mal de ventre, Zapatero s'ha estimat més prorrogar una situació que podria ser inconstitucional. Espanya té un govern que no es refia dels controladors aeris, però que encara té menys confiança en l'habilitat negociadora del seu propi equip, el qual, en cinc anys, ha estat incapaç d'acordar un nou conveni. Només així s'entén que el Congrés aprovi allargar aquest estat d'alarma fins a les rebaixes del gener. El precedent, però, no fa cap gràcia. Si per un conflicte laboral un govern d'esquerres necessita l'exèrcit, què passarà si...