Misc 13/12/2013

La bellesa a la vellesa / Mandela, a quin curs s'estudia?

i
Xavier Bosch
3 min

La bellesa a la vellesa

Vet aquí una pel·lícula. La grande bellezza. El cinema -en versió original- era ple. Als tres minuts ens vam mirar amb la meva acompanyant i ens vam entendre. El seu arqueig de celles era, clarament, un ai que patirem. Als deu minuts li vaig estar a punt de suggerir "Fotem el camp", amb la certesa que agafaríem els abrics i, sense fer gaire nosa, sortiríem de la sala. I, de cop i volta, en aquell moment, enmig d'un malson de festa de 65 anys, coneixes Gep Gambardella, l'escriptor d'un antic bestseller que mai més no s'ha atrevit a escriure cap altra novel·la. Es guanya la vida com a periodista escrivint cròniques de performances banals i muntatges de presumpte art modern. Es lleva tard, intenta seduir, munta festes a la terrassa del seu àtic i es converteix en un voyeur de la bellesa de la vida però també de la decadència de la societat romana (que podria ser la nostra). La relació amb els amics -bufats, envellits i tristos- i les seves converses amb la fascinant directora del seu diari són de les que et farien aplaudir. Durant dues hores i mitja parlen tant que, segons com, sembla més una pel·lícula francesa que italiana. El director, Paolo Sorrentino, ha tingut la voluntat que cada pla sigui un poema visual, una sobrecàrrega per si mateix, una saturació de color que, a base de reiteració, acaba per emocionar. I, no te n'adones, ja ets en un món de Botox i d'incòmoda melangia. Una passejada onírica que ens avisa, a vegades amb humor a vegades amb amargor, que no és fins a la vellesa que s'entén l'autèntica bellesa, de l'art i de la vida. És de les pel·lícules rares que he vist. Però de les que m'han captivat. De les que recordaré. Si hi aneu, però, permeteu-me un consell: per si de cas, agafeu les cadires del costat del passadís. Per molestar poc en cas que…

Mandela a quin curs s'estudia?

Rajoy es va emocionar, en el funeral de Mandela, perquè va tornar al Soccer City, allà on Iniesta el va fer tan feliç. El traductor per a sords va ballar un rap sui generis en comptes de traduir. Ara diu que va tenir al·lucinacions. Obama es va fer una foto de mòbil -d'aquelles en què mai quedes afavorit- amb la ministra danesa i ens han volgut fer creure que la Michelle feia morros perquè li va agafar fred de peus. Més aviat crec que la primera dama estava enfadada perquè s'adonava que l'actitud del seu marit no era pròpia d'un enterrament. Al capdavall, doncs, de l'adéu a Mandela ens hem quedat amb tres anècdotes de YouTube. Una vegada més, la bagatel·la es menja la notícia. El mateix dia del funeral, i després d'una setmana colgats informativament per l'informe PISA, em vaig dedicar a preguntar a nens i nenes de diferents edats si a l'escola estudiaven o havien estudiat la figura de Nelson Mandela al marge de parlar-ne arran de la seva mort. Un èxit clamorós. Zero de deu. Ni en públiques ni en concertades. A tot estirar, havien parlat de la descolonització d'Àfrica, però mai res d'aleshores ençà. Un d'ells, ara ja a la universitat, em va dir que a l'escola donaven massa importància a Carlemany i "a d'altres personatges inexistents, d'història-ficció". De Mandela, de la lluita per la igualtat, per la llibertat i per la reconciliació de Sud-àfrica, ni un mot. Com si no hagués existit. ¿Estem fent una escola al marge del món? Això em preocupa més que els indicadors del PISA. Els mateixos nois em diuen, en canvi, que des de sisè de primària fins a la selectivitat van estudiar quatre vegades la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Recordo, també, que en els meus BUP i COU hi havia una dèria per determinats episodis històrics que es repetien cada any. Per entendre'ns, menys Mesopotàmia i més Mandela.

stats