Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Un calendari que enganya els rivals

Quan a finals de juliol es va saber el calendari de la Lliga, vaig escriure que hi havia un factor que em neguitejava. No m'agradava que el Barça repetís el rival i escenari del Madrid quinze dies després. Si el Betis rebia el Madrid, dues jornades després rebia el Barça. Si l'Espanyol visitava el Bernabéu, dos partits després visitava el Camp Nou... Vaig creure en aquell moment que el Madrid seria un assaig general per veure, després, què havien de fer diferent per intentar posar les coses més difícils al Barça.

Vist com està anant la temporada, amb la millor primera volta d'un equip a la història de la Lliga, crec que molts factors diversos han influït en la puntuació de rècord que està aconseguint Tito Vilanova (el retorn de la gana, les ganes de demostrar que sense Guardiola també saben guanyar, un Messi espectacular, la integració de Cesc, la gran aportació de laterals com Adriano i Alba...), però, també, el regal que ens ha fet el calendari.

En quin sentit? Que els rivals que han jugat amb el Madrid s'han autoenganyat pensant que la fortalesa del Barça seria similar a la de l'equip de Mourinho. I no és això. El Madrid no és la màquina de guanyar de la temporada passada i el Barça té una fiabilitat que no va demostrar en la Lliga anterior. Així, per posar un exemple, ens hem passat totes les festes de Nadal sentint jugadors de l'Espanyol, el seu entrenador (en entrevistes a tots els mitjans) i els opinadors pericos habituals que treuen el nas en tertúlies dient que si havien puntuat al camp del Madrid, per què no ho podien fer al camp del Barça?

El sil·logisme és senzill i, a priori, impossible de rebatre. Però ni el Madrid és el Barça a l'hora d'ofegar el rival amb el toc, la velocitat de pilota i la gran pressió per recuperar-la ràpid, ni tampoc ningú no recordava que en aquell partit l'Espanyol també va poder sortir golejat.

Si al Bernabéu basar-ho tot en pilotes llargues perquè Sergio García es busqués la vida va sortir bé, al Camp Nou repetir esquema i tancar-se tant al darrere, sense la brega que tenia l'Espanyol de Pochettino quan visitava l'estadi, va ser un suïcidi tàctic impropi de Javier Aguirre. Ens va regalar, d'entrada, la pilota, les bandes i l'agressivitat necessària per fer pessigolles al Barça. Iniesta, Xavi, Cesc i Pedro en van tenir prou amb mitja hora per donar una lliçó a un equip que va sortir al bany maria. Un rival, massa refiat, que creia que repetiria la proesa que va aconseguir contra el Madrid. El mateix error de tants rivals que han triomfat contra el Madrid i que s'han estavellat contra el Barça més fiable que hem vist mai.

Històries de superació esportiva