AGerardo Martino li ha tocat la loteria. Així es desprenia de les preguntes que li feien els periodistes argentins en la seva última roda de premsa a Rosario. Mai a la vida, ni en somnis, podia esperar entrenar la millor plantilla del món i trobar-se un equip que ja té l'alineació feta -de Valdés a Neymar- per aclamació popular.

Un company argentí li va preguntar, seriosament, si el repte era similar al d'entrenar el Paraguai en un Mundial. Quin desconeixement, quina ofensa. Per favor, si aquí el paraguaià que més ens ha fet aixecar de la cadira ha estat Romerito…

Per més hores de feina que hi posi, per més obsessiu que sigui en l'anàlisi (que m'asseguren que ho és), per més bons consells que li donin Zubizarreta o Altimira, Martino ve a viure en un nou continent i, sobretot, ve a entrenar en un nou món futbolístic que s'assembla poc al seu. Per bé que a Newell's juguessin a no rifar la pilota, a sortir des del darrere i a atacar amb un fals 9 , el Barça actual és molt més que una tàctica i un sistema propi. El Pep i el Tito han convertit el Barça en una màquina de guanyar, capaç de cedir només 14 punts en tota una Lliga. Un empat és una derrota, una derrota és una crisi. I per ell, en canvi, guanyar és una excepció i caure eliminat a la semifinal de la Libertadores va ser la seva major glòria futbolística. Martino passa per ser un guanyador, però, a la seva carrera, ha perdut més que ha guanyat. Aquí no hi ha aquest marge per a la conformitat. Com deia Lippi, "Aquí, el primer és Déu i el segon és una merda". Aquest és el gran xip que Gerardo Martino ha de canviar d'aquí a l'inici de la Lliga, i només queden quinze dies. Per aconseguir-ho, necessita tenir unes claus que ni en una immersió rècord no podria aconseguir. Martino no coneix les dimensions de Vallecas, ningú no li ha explicat que Fernando Torres només juga bé contra el Barça, no sap a què es dediquen ni Stark ni Ovrebo i, tan delicat com això, no té ni idea de qui són els Manel.

Vilanova va agafar l'equip amb una continuïtat absoluta. Martino necessitarà el temps que no tenim per posar en marxa el GPS. I, un cop sàpiga conduir pel Barça, haurà de resoldre els quatre grans reptes de la temporada: que la integració de Neymar sigui tan suau com efectiva, que Cesc sumi més que resti, recuperar la pressió alta i efectiva i que la defensa sàpiga tapar els forats a l'esquena minimitzant els riscos. Segurament, a falta de Thiago Silva, Martino voldrà un central de la seva confiança. De fet, cada entrenador s'encaterina d'un jugador que el club li acaba fitxant (per entendre'ns, l'Amunike de Robson, l'Alfonso del Serra Ferrer, el Hleb del Guardiola, el Song del Tito…). Vingui qui vingui de central, sabem que defensarem els còrners individualment i aparcarem, d'una vegada per totes, la petita xacra d'aquests últims cinc anys: defensar l'estratègia en zona.