Una dona de paraula

En l’última setmana, els mitjans de comunicació hem estat tan pendents del mamading, l’última moda en fel·lacions de discoteca, i tan preocupats per l’acomiadament del pobre Corbella, que durant trenta-dos anys ha plegat les samarretes -de Pichi Alonso a Messi-, que hi ha hagut una notícia que amb prou feines ha merescut un breu de diari: Teresa Cabré és la nova presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. No és sexe ni futbol, ja ho sé, però la llengua també hauria de ser notícia més enllà de les atzagaiades de Wert, de Bauzá o de Fabra (ja té nassos que algú que pretengui minoritzar el català es digui Fabra). La llengua no ha de ser notícia, tan sols, quan és element de reivindicació, en defensa pròpia. De fet, recordo que l’ocasió que vaig tenir d’entrevistar l’ara presidenta Cabré em va dir que la indiferència, la falta d’adhesió dels catalans a la llengua, era el principal problema que veia al català. Subratllava que els catalans no som prou conscients que tenim una llengua que està en condicions de total seguretat. I afegia un segon problema: la pèrdua del prestigi social de la llengua. Posava l’exemple que, als anys 80, les famílies que vivien aquí volien que els seus fills aprenguessin el català. Això, ara, en bona mesura, s’ha perdut. I aquest és un factor de risc que costarà de redreçar.

Teresa Cabré -empenta i criteri-és catedràtica de la Pompeu Fabra i va ser la creadora de l’Observatori de Neologia, que, durant una dècada, s’ha dedicat a garbellar les paraules que emprem els mitjans i que no són al diccionari. Cada any, han trobat unes dues mil paraules noves. Això vol dir més de cinc de noves cada dia, una xifra que ens permet demostrar que les llengües canvien perquè tenen vida. Cabré, doncs, més que una dona de paraula, que va de soi, és sobretot una dona de paraules. Molta sort, Teresa.

Les paraules d’una dona

Albert Rubio (actual director de 8TV) i Eugeni Sallent (actual director de TV3), l’any 2000, van rebre l’encàrrec de crear una ràdio generalista, privada, que pogués arribar a competir amb Catalunya Ràdio i que pogués resistir la sortida de cavall anglès d’Ona Catalana, amb el rutilant Cuní d’estrella matinal. Rubio i Sallent, plegats, van tenir molts encerts sense els quals, avui, l’emissora del grup Godó no hauria tancat el curs com a líder, per tercera temporada consecutiva: el nom, el logo, la sintonia, la graella, el to (fonamental) i, esclar, la tria dels redactors i locutors. En aquell moment, i sense fer gaire fressa, van convocar uns exàmens -teòrica i pràctica- per buscar periodistes joves que volguessin treballar en una ràdio que, aleshores, no tenia ni nom ni micròfons. S’hi van presentar unes vuit-centes persones i, de totes les proves, qui va treure la millor nota va ser una noia, llesta i desimbolta, que es deia / es diu Marta Cailà. La van fitxar i, al cap d’un any, ja s’havia guanyat tenir un programa propi. El Via lliure, amb la Cailà, ha estat tretze temporades en antena, cada dissabte i cada diumenge. Moltes hores de ràdio per a descobrir la seva personalitat: pencaire, positiva, perfeccionista, patidora. És a dir, professional. De cap a peus. Capaç de fer vuit hores de ràdio cada cap de setmana, amb una sabata i una espardenya. Em sap greu ser un dels 233.000 oients que, de cop i volta, se’ns haurà acabat la companyia de la Cailà.

Un dia li vaig preguntar a Teresa Cabré si a la Secció Filològica hi havia paritat. Es va posar a riure. Tan sols eren cinc dones per més de trenta homes. A RAC1 el biaix encara és més significatiu. Sense la Marta Cailà com a editora, en set dies només hi quedarà l’Elisenda Camps a l’hora de dinar. Tot és possible. Sí, però no ho sembla.