Guanyar dues Champions seguides era la il·lusió de l’afició, el repte de Luis Enrique i, sobretot, l’obsessió de la plantilla. I les fixacions, al futbol igual que a la vida, acostumen a ser contraproduents. Al final, amb l’eliminació del Barça, estem tan emprenyats els resultadistes com els que diuen que no ho són. Certament, la primera part del Barça, sortir a refredar el partit fins a congelar la pilota sense mirar mai la porteria rival, era la pitjor manera d’encarar el partit. Si era un pla preconcebut, era massa prim per anar-ho a provar al Calderón. A la segona part, sí, el Barça n’hauria pogut tenir prou per classificar-se. Al final, sempre ens quedarà el consol estèril de dir que Rizzoli ens ha escatimat un penal que, si l’hagués marcat, ens menava a la pròrroga. Però no. El Barça tampoc serà el primer club que repeteix triplet un any rere l’altre.

Deu ser molt difícil que no ho pugui aconseguir ni aquest Barça del trident que ens ha meravellat durant un any llarg de futbol però que ha arribat a aquest mes d’abril amb un cansament de cap i de cames que fa patir i tot. Han volgut jugar-ho tot, sempre, amb el Barça i amb les seves seleccions. No han permès que Luis Enrique els substituís ni en partits sentenciats. L’entrenador, per conviure en pau i perquè ha pensat que així li traurien les castanyes del foc, els ho ha permès.

I, de cop i volta, a Messi i Neymar se’ls han fos els ploms en el moment en què més els necessitàvem. Messi, per dissimular que li falta la guspira per encarar l’un contra un -o l’un contra el món- s’ha endarrerit a una zona de confort on viu de la passada, però ha perdut gol. Mai havíem estat tants partits esperant que marqués. Tot esperant el seu gol 500 ens hem complicat la Lliga i hem regalat la Champions. Si la seva millor acció en un partit és córrer per tapar un contraatac de Carrasco, senyal que tenim un problema. Ell i nosaltres. Tornarem al Calderón, encara, aquesta temporada però per sort no per jugar contra l’Atlètic. La final contra el Sevilla serà un altre suplici. L’error de sempre de comptar títols que encara no hem guanyat.