La feina és la feina, Pep
N’hi va haver un que va aplaudir. Potser per agraïment, potser arrossegat per la nostàlgia, potser perquè n’hi ha algun que és més pepista que el Pep. O potser era, tan sols, una qüestió estètica d’algú, amb bon gust, que es rendia a l’elegància d’un home que llueix com pocs un jersei cenyit, de coll alt, carbassa, amb les tres franges d’Adidas a la màniga llarga i l’escut del Bayern al pit. Quan Josep Guardiola va entrar a la sala de premsa del Camp Nou n’hi va haver un que va aplaudir. I es va quedar sol. Avui, en canvi, tindrà la rebuda que es mereix, és a dir, la que vulgui el soci del Barça, que és aquell que no se’l pot enganyar, que passa per ser el millor del món però que tots sabem que no ho és i que, això sí, de futbol hi entén, és pacífic, patidor i agraït amb els que l’han fet feliç. I el Pep, en aquest aspecte, ens va provocar unes sensacions noves, desconegudes i, fins no fa gaire, enyorades.
El discurs d’ahir de Guardiola -res de nou- va ser impecable. A més a més, sincer. I d’una lògica fàcil d’entendre, lluny de les explicacions bigarrades d’altres moments més tensos. Primer: “No he vingut aquí perquè em facin un homenatge. He vingut a intentar que el Bayern arribi a la final”. Segon: “Quan estic per la feina, estic per la feina”. (Aquesta és, al meu entendre, la frase de l’eliminatòria i del seu retorn. La demostració que els sentiments són a la butxaca d’un pantaló que no s’estripa.) Tercer: “El meu respecte pel Barça no depèn de la meva manera de celebrar els gols”. Quart: “Si Messi està com intueixo que està, no hi ha defensa que el pugui aturar. És impossible. Al Leo no se l’atura, és massa bo”. Cinquena: “He estat aquí assegut durant quatre anys i és inevitable recordar coses, però sabia que si entrenava grans clubs com el Bayern això podia passar. Si en una altra ocasió he de tornar ja serà tot més normal, però la primera vegada sempre és la primera vegada”.
Estem avisats. Ha vingut a guanyar-nos, a arribar la final, i si el bavaresos marquen un gol, ja es veu a venir que no s’estarà de celebrar-ho. No caldrà, però, que ho faci a la manera ressentida de David Villa amb l’Atlètic de Madrid a la Supercopa. Avui que és l’aniversari del cacau salvador d’Iniesta a Stamford Bridge tampoc cal que faci una correguda per la banda. Aquesta nit no el podria avançar el José Manuel Pinto. En tot cas, l’avançaria Pepe Reina, un altre que torna al Camp Nou i que no ha merescut ni un trist reportatge. Pràcticament ni una notícia breu de racó de diari.
