El guionista del PP

Els guionistes ho tenen assumit. Sempre treballen perquè la seva feina la llueixi un altre. Per bona que sigui la història que han escrit, els mèrits de la pel·lícula se’ls emporta el director. En una sèrie, els guionistes fan triomfar els actors estrella. En un late show, la fama és per al presentador que interpreta el teleprompter amb més o menys gràcia. En l’escenificació política, que té més de màrqueting que de política, les declaracions de partit són fruit d’un guionista, professional de la perversió, sovint sectari, que s’ha amarat del Sir Humphrey de Sí, ministre i del cinisme de L’escurçó negre. Ell proposa, el partit disposa i el polític ha de saber colar el seu discurs amb espontaneïtat. De totes les formacions de l’arc parlamentari espanyol, al PP és a qui més se li veu el llautó. Se’ls nota de tres Gürtels lluny que hi ha un guionista que els ha escrit un argumentari. Això sí, a falta d’idees pròpies, sòlides i consistents, es converteixen en un exèrcit disciplinadíssim, capaç de repetir els arguments d’una manera calcada. Sembla, fins i tot, que sentis les tecles de l’ordinador del guionista que ha corregut a fer cinc-centes fotocòpies i les ha enviat a tothom que sigui susceptible de trobar-se amb un micròfon al davant. I, a partir d’aquí, ho segueixen fil per randa. La Soraya ho interpreta amb la convicció de la protagonista de la sarsuela, la De Cospedal repeteix el missatge amb cura que el faristol li tapi els peus de fang, l’Alícia et metralla dialècticament com una directora de sucursal que necessita fer punts amb els seus superiors i, en el súmmum del secundari agraït, a en González Pons li deixen conduir la màquina llevaneu. Sap que, després de la tempesta, li toca apartar la neu de la calçada. Es tracta, tan sols, d’enretirar la brutícia, cap aquí i cap allà, perquè res no aturi el seu camí.

L’elogi de l’abstenció

IRajoy? Amb plasma o al natural, comença a fer pudor de cadàver polític. Collat pel feixisme nostàlgic, enfangat en la corrupció popular i petrificat en el seu “tal dia farà un any”, li queden dotze mesos per a unes eleccions en què, pel cap baix, perdrà la majoria absoluta. I de debò que tindrà mèrit aconseguir-ho amb un PSOE en avançat estat de descomposició. Desorientat, Rajoy s’aferra a l’argumentari trampós, farcit de demagògia, tenyit de mitges veritats i de xifres garbellades a conveniència. “La majoria silenciosa” va ser el punt nuclear del seu argumentari a cada manifestació massiva: a la Diada 2012, a la Via Catalana o la V d’enguany. Ara es limiten a tocar variacions sobre el tema. La constant apel·lació als dos terços de catalans que van quedar-se a casa el 9-N s’ha convertit en el seu únic ritornello. Infantil i ridícul, però eficaç comunicativament cap a l’Espanya d’angle obtús que no vol escoltar. Curiós elogi de l’abstenció a misses dites, quan Rajoy havia menystingut el procés participatiu de chichinabo, va dir que no en faria valoracions i el seu partit no fa res més que posar-se el cens i els resultats a la boca. I qui interpreta pitjor el guió és el mateix Rajoy. Va voler respondre a preguntes per no donar respostes i es va tornar a fer un embolic. Va improvisar que “a Catalunya hi ha més catalans que independentistes” i va tenir el lapsus de titllar d’“eleccions” el 9-N. A partir d’aquí, els tics el van delatar. La cella que s’arrufa, la parpella que es dispara i el posar-se guenyo per un instant. No ho pot evitar, li tiba el nervi i la comunicació no verbal el deixa a la fresca. Com quan en la cimera contra la corrupció del PP -quin oxímoron- va haver d’aplaudir Monago, el penúltim home caçat. Li va fer costat perquè, segurament, Mariano Rajoy també voldria fugir a les Canàries. Ni que fos per poder llegir el Marca amb tranquil·litat.